CLÀSSICA
En dos anys han passat per l’Auditori de Lleida dos de les grans dames del piano, Maria Joao Pires i Elisabeth Leonskaja, ambdues amb concerts de Mozart i amb la mateixa orquestra. Pires és una virtuosa del pedal i fa un Mozart ressonant, amb una energia que obté a l’atacar les tecles des de la distància, projectant tot el cos; Leonskaja passa per sobre del teclat de puntetes, com si en lloc d’un Steinway tingués davant un fortepiano, i toca un Mozart que probablement s’assembla molt al que feia el geni. Els dos són bellíssims. Leonskaja va utilitzar diumenge el que intueixo que era la partitura general del piano i l’orquestra, de la qual anava passant pàgines sense mirar-les perquè va tocar de memòria. Delicada i elegant, amb una orquestra que la va seguir amb la veneració que es mereix, no va renunciar al pedal; al contrari, va mantenir vives les notes quan la música ho demanava, però ho va fer amb una gran subtilesa. Després l’orquestra Franz Schubert va fer la cinquena simfonia d’ídem, molt mozartiana, amb un equilibri entre la solidesa i l’encant que és propi dels creadors clàssics, per a qui l’estructura era una forma d’esperança, de món ideal perfecte, de consol suprem. La Franz Schubert Filharmonia va fer la simfonia amb expressius contrastos de
tempi i dinàmica, que és com cal tocar aquesta música perquè no sigui avorrida, i amb una corda una mica menys activa que la del dia del concert de Pires, potser perquè no era la mateixa (l’orquestra ha canviat el nom i alguns músics) o perquè aquell dia la simfonia (la
Júpiter de Mozart) tenia moltíssima més substància. Va obrir el concert l’estrena d’una obra de Joan Magrané que embolica un lied de Schubert en una textura tímbrica interessant a base d’efectes de la corda (harmònics, trèmolos, sordina...) que contrasten amb un solo evanescent del corn anglès i unes trompes que simulen un efecte d’eco. No hi passa res en aquesta música, però és bonica.
