Preludi sense fuga

La publicació de Les formes de vida catalana per part del filòsof Josep Ferrater Mora fou un esforç de reflexió serena, feta l’any 1944, com a resposta a un daltabaix nacional; a una llarga, cruenta i divisòria guerra civil; i a un exili forçós, al bell mig d’un món en flames. En realitat es tracta d’una reflexió volgudament atemporal i sobre l’ésser profund de la col·lectivitat catalana. Establim, però, algunes consideracions abans de submergir-nos en la vigència, o no, de les formes de vida enunciades.

Catalunya ha tingut, en els darrers set decennis, dues grans onades d’immigració i dues també importants d’emigració. Entre mitjans dels anys cinquanta i meitat dels setanta del segle XX una potent onada immigratòria peninsular, a la qual no es va poder, ni voler en alguns casos, acollir en condicions lingüístiques, culturals, socials i d’infraestructures mínimament dignes. I una segona onada immigratòria a començaments del segle XXI, i que continua, bàsicament extracomunitària, de procedència diversa (Amèrica Llatina, Europa de l’Est, Àsia i Àfrica), a la qual tampoc s’han dedicat els esforços suficients per a bastir una política d’integració/acceptació eficaç.I dues grans emigracions, menys importants quantitativament i formades bàsicament per intel·lectuals i professionals: la consegüent al fi de la Guerra Civil, que comportà l’exili forçós dels millors cervells del país; i una onada actual, de joves professionalment ben formats que busquen noves possibilitats de desenvolupament professional lluny de casa nostra.És obvi que aquestes condicions objectives han fet variar els fonaments dels consensos que la societat catalana havia anat bastint durant segles, i que això cal que tingui una translació imprescindible quan s’intenten definir quins són els trets característics compartits socialment.Hem passat, com tantes altres societats (bàsicament occidentals), d’un hinterland cultural homogeni i comunament acceptat a un sistema policultural, on moltes tradicions i consensos no han estat presentats o no s’han pogut presentar, i per tant, no s’han conegut o no s’han volgut acceptar per les persones i col·lectius recentment incorporats a la col·lectivitat.Hem passat d’una societat més o menys compacta, al sorgiment d’una societat que podríem assimilar al funcionament d’un arxipèlag.En aquest sentit, he trobat molt interessants les aportacions que Jérôme Fourquet fa en un llibre publicat el 2019 (Éditions du Seuil), i titulat L’archipel français.

Evidentment, la societat francesa és diferent de la catalana, però ambdues no són tan llunyanes com perquè no se’n puguin extrapolar algunes conclusions.Fourquet indica que la França actual no té res a veure amb aquella nació una i indivisible i estructurada segons un referencial cultural comú. I la dinàmica d’aquesta metamorfosi revela la creació d’un arxipèlag d’illes que s’ignoren les unes a les altres.La base de la França d’abans, la seva matriu catòlica i republicana, s’ha dislocat del tot, i aquestes mutacions profundes indueixen un efecte “arxipel” de la societat. Un fenomen que comporta la secessió de les elits, l’autonomització de les classes populars, la instauració d’una societat multicultural i la dislocació de les referències culturals comunes.Amb aquest context de fragmentació hom comprèn la crisi profunda del sistema polític, on l’agregació dels interessos particulars al si de coalicions àmplies ha esdevingut quelcom impossible.

Si aquestes consideracions són les que l’expert extreu de l’arxipèlag francès, ¿quines serien les consideracions que podríem convenir respecte del magma català? ¿Com enfoquem la reflexió sobre les formes de vida catalana, en general, i ponentina, en particular? Després d’estudiar les formes que proposa Ferrater Mora, afegiré algunes formes de vida que em semblen definitòries dels catalans i ponentins d’avui en dia. I finalment presentaré unes conclusions sobre les formes de vida tant a Catalunya com a Ponent.