Sobre la continuïtat

Segons Henri Bergson, les formes de vida d’una societat no s’expressen per la possessió de certs caràcters, sinó per la seva tendència a accentuar-los. Tal com ja vàrem esmentar en un article anterior, Ferrater Mora considera que els catalans accentuen quatre formes de vida: continuïtat, seny, mesura i ironia, i les concep com una unitat on queden totes arrelades.

Per al filòsof, “la continuïtat que revela la història europea és la mateixa continuïtat que, sobreposada o juxtaposada a la continuïtat moral hispànica, revela la història catalana, i per això podria dir-se que Catalunya és doblement contínua, podria dir-se que ho és en la rel i en la flor, en el fons i en la superfície. Catalunya és una vida essencialment contínua, una vida que manifesta, fins i tot a través de les seves més brusques violències, una permanència que la travessa de punta a punta, que arrela ensems en la seva ànima i en les experiències de la seva ànima”.

En una societat d’adscripcions concèntriques, on hi ha grups que conceben la continuïtat en el seu lligam amb el grup ètnic, religiós o cultural d’origen, ¿podem parlar de la continuïtat permanent de determinades característiques de la societat catalana amarades per l’adscripció a unes arrels cristianes, bàsicament catòliques, a un determinat sentit (o no) de la geoestratègia i a formar part d’un tauler d’escacs peninsular i europeu? ¿Podem continuar afirmant, com ho fa el professor Ferrater Mora, que Catalunya és substancialment tradicionalista, entès com una manera de respectar el passat i de voler que perduri? I a quin passat ens referim?, al proper o al llunyà? Són preguntes que em sembla que cal formular-se, tot i que crec que encara hi ha una adhesió majoritària al principi segons el qual segueix sent fonamental assegurar la continuïtat de l’existir de la societat catalana.

Aquesta tradició en la continuïtat i alhora la fragmentació social present obliguen que això es faci sense sentit arqueològic ni ressentiment. La societat catalana actual, menys homogènia culturalment i social i basada en un individualisme triomfant i una adhesió grupal més notòria, no pot ser ni es pot emmirallar en cap altra composició nacional pretèrita. I, d’altra banda, ens agradi o no on ens ha portat el decurs de la història, el ressentiment per allò que va poder ser i no és només ens pot portar a la melancolia inactiva o al negacionisme de la realitat. Per això, el principi de continuïtat, molt afeblit amb el pas del temps, només es podrà salvar mitjançant un treball constant d’incorporació per tal que tots els membres de la nostra comunitat nacional comparteixin el coneixement de determinats valors i formes de viure que han estat tradicionalment assumides col·lectivament, amb les adaptacions que facin falta, però sense renúncies, que només serien mostra de feblesa.

El socle comú ha de ser el respecte i conreu de la llengua pròpia, la defensa dels drets (que han costat tant d’adquirir) de les dones i de les minories, la promoció de les regles que fan possible el viure junts, la concepció de l’espai públic com a lloc a compartir, el refús de la violència (de qualsevol tipus) com a sistema per resoldre els litigis, l’accés a la cultura com a bé col·lectiu, el respecte al concepte de bé comú i la realització efectiva dels drets cívics, socials i culturals.

Tenint present que el treball també és condició de continuïtat, en el sentit que només el treball fa possible acabar el que està inacabat i perfeccionar el que és imperfecte.

Considerar el treball com un càstig, com quelcom que cal practicar el menys possible, viure a l’esquena d’altri, l’ociositat (tan mal vista en el protestantisme), malparlar d’allò que es fa, la manca de cura, etc. són un torpede a la línia de flotació de la continuïtat. Una continuïtat que no tenim garantida si no és amb l’esforç, la implicació i l’empenta de tots els que avui en dia conformem la societat catalana.