Els eco-règims de la reforma de la PAC

La política agrària comuna (PAC) que ha entrat en vigor l’1 de gener del 2023 vol fomentar una agricultura més sostenible dins de la denominada arquitectura verda i amb aquest objectiu introdueix els eco-règims com a figura més innovadora. Aquests eco-règims tenen, a nivell de l’Estat espanyol, una dotació pressupostària anual de 1.100 milions d’euros, dada que representa un 23% del pressupost PAC en ajudes directes. Les mesures proposades són voluntàries per a l’agricultor i consisteixen a realitzar pràctiques a favor del clima i el medi ambient.

Aquestes propostes responen a un interès europeu per cercar un major equilibri entre sostenibilitat ambiental, social i econòmica del sistema agroalimentari. Veus expertes diuen que els eco-règims són mesures necessàries per fomentar una agricultura més sostenible, malgrat que possiblement no són del tot suficients per a la sostenibilitat del sistema. En qualsevol cas, les hem de veure en positiu i valorar-les.

Els eco-règims se centren en dues temàtiques mediambientals clau: d’una banda, en l’agricultura baixa en carboni i, d’una altra, en l’agroecologia. La primera té com a objectiu millorar l’estructura dels sòls, reduir l’erosió i la desertificació, augmentar el contingut de carboni i reduir les emissions de CO2. L’agroecologia pretén afavorir la biodiversitat associada a espais agraris, els paisatges i la conservació i la qualitat dels recursos naturals, l’aigua i els sòls.

Segons el tipus de superfície agrícola (pastures, terres de cultiu o cultius llenyosos), l’agricultor es pot acollir a diferents pràctiques. Per exemple, els sistemes de cultiu extensiu, tant de secà com de regadiu, poden acollir-se a pràctiques com la rotació de conreus o la sembra directa; per la seva banda, els cultius llenyosos (fruiters i vinya) poden beneficiar-se dels ajuts a través de la implementació de cobertes vegetals espontànies o sembrades o establint cobertes inertes amb restes de poda. Per poder assessorar els productors en les diferents mesures a establir és necessari tenir un ampli coneixement i experiència sobre les pràctiques a portar a terme.

Aquí és on la recerca assoleix de nou un clar protagonisme i els organismes públics d’investigació, la necessitat de difondre els resultats dels seus projectes. Però, malauradament, no sempre les disposicions administratives es configuren a partir de prou treballs previs de diagnòstic i experimentació. Els eco-règims proposats reflecteixen una situació desigual en aquest sentit.

En els anomenats “terrenys de cultiu” –cultius extensius de cereals, lleguminoses, gira-sol, etc. tant de secà com de regadiu–, com a pràctiques, es poden portar a terme la rotació de conreus o la sembra directa. Totes dues propostes ja fa anys que s’implementen en els nostres sistemes i existeix una àmplia font de coneixement al respecte.

En canvi, en els cultius llenyosos, com ara fruiters i vinya, es proposen mesures concretes de les quals cal encara experiència i resultats. Aquestes propostes són l’establiment de cobertes vegetals vives o inertes per reduir les labors del sòl i disminuir la necessitat de fertilitzats en acumular més matèria orgànica. Es pretén així incrementar la disponibilitat d’aigua del sòl i el seu contingut de carboni minimitzant les emissions de gasos d’efecte hivernacle amb la finalitat de contribuir a fer front al canvi climàtic.

L’objectiu és plenament plausible, però el plantejament deixa molts dubtes a l’hora de poder fer un adient assessorament per part d’agents assessors, tècnics d’ADV o cooperatives. On hi ha més dubtes és en el sector de la viticultura, on l’opció d’establir cobertes vegetals en lloc de llaurar els sòls sempre s’ha vist amb cert escepticisme donat l’efecte competitiu de les cobertes sobre el rendiment de les vinyes. Un fet que en vinyes de secà (més de 40.000 ha a Catalunya) és molt més significatiu que en vinyes de regadiu (9.400 ha).

No serà fàcil convèncer un viticultor de secà de les Garrigues, el Priorat, el Penedès o l’Empordà que faci cobertes vegetals per afavorir l’estructura i qualitat del sòl assumint el cost d’una pèrdua de producció que, segons els anys, es pot situar entre un 20% i un 40% i sabent que l’ajut a rebre (entre 61 i 165 €/ha segons el pendent del terreny) no compensarà la pèrdua de rendiment. Aquesta fou una de les inquietuds exposades al Congrés del grup de Viticultura de la SECH celebrat a Pamplona el passat mes d’octubre. No obstant, poden haver-hi situacions que permetin reduir aquestes pèrdues de producció mantenint els objectius mediambientals proposats i en què els ajuts dels eco-règims serien ben acceptats.

Per trobar-les cal disposar de prou experimentació sobre el tipus de coberta, espontània o sembrada, espècie i dosi a sembrar, adequació a la meteorologia de la zona, durada del seu cicle, quan i com finalitzar-la i, sobretot, com avaluar el seu efecte sobre la qualitat del sòl i el vigor del cultiu. La recerca és l’única eina que ens podrà permetre recomanar o no una pràctica i saber les seves adequacions i limitacions. Diversos grups de recerca d’institucions de Catalunya porten a terme treballs experimentals en la línia de la sostenibilitat de la viticultura.

En aquest sentit, la recerca de grups de la UdL-Agrotecnio, sobre l’adequació de cobertes vegetals i encoixinats (mulchings) en vinyes, ha estat finançada des de fa uns anys per diversos projectes de l’Agència Espanyola d’Investigació, havent establert assajos a Raimat, a l’Urgell i al Penedès, en escenaris tant de regadiu com de secà. En aquests projectes s’estudia els pros i contres del maneig del sòl de les vinyes amb encoixinats i cobertes vegetals. Hi ha molts aspectes encara a aprofundir per donar resposta a totes les qüestions.

En qualsevol cas, els actuals eco-règims de la PAC han d’estimular els investigadors a donar valor a la tasca portada a terme i a ser curosos a l’hora de fer transferència dels resultats. Un clar escenari en el qual la recerca cal projectar-la al sector i en què el sector ha de ser també partícip de la recerca.