El laborista que va fingir estar mort

És difícil afirmar si la història de John Stonehouse, un parlamentari laborista britànic que va fingir la seua pròpia mort després de ser acusat d’espionatge per al govern txecoslovac i per frau amb diversos negocis, va ser més surrealista en la realitat o en aquesta ficció. Ens remuntem als anys 60 i ens trobem amb un personatge, exdirector general de correus i estrella en ascens del govern de Harold Wilson, que és la personificació d’un bufó mediocre. Interpretat per Matthew Macfadyen, a la Cambra dels Comuns Stonehouse es limita a repetir el que diu Wilson, i a la llar el que diu la seua esposa, Barbara (Keeley Hawes) –actriu que, d’altra banda, també és la seua esposa fora dels escenaris–.

Després d’un viatge de treball a Txecoslovàquia, el nostre protagonista no dubta a disfrutar de la companyia femenina txeca –i de la beguda del país–, acaba sent filmat i posteriorment li fa xantatge el servei secret txec. I encara que qualsevol persona se sentiria, com a mínim, preocupada per la situació, aquí el nostre parlamentari de Walsall North s’ho pren com una oportunitat per escapar-se de la quotidianitat, fins al punt en el qual arribarà a simular la seua pròpia mort per desaparèixer i iniciar una nova etapa al costat de la seua amant, Sheila Buckley (Emer Heatley). El guió de John Preston (La excavación, Un escándalo muy inglés) va molt en la línia de la seua última novel·la, dedicada a Robert Maxwell –un altre parlamentari anglès durant la Guerra Freda al qual també es va acusar d’espionatge, en aquest cas amb el Mossad israelià–, malgrat que en aquesta ocasió resulta difícil no simpatitzar amb el protagonista a causa del caràcter innocent i optimista, que arriba a ser titllat com “el pitjor espia de la història” pel seu propi contacte en els serveis secrets txecs.

La sèrie no és gaire empàtica amb la figura històrica de Stonehouse –representat com un personatge narcisista i ambiciós– i encara que està basada en fets reals va ser inevitable afegir-hi certes parts reinventades que no es corresponen amb la que va ser la realitat. La seua pròpia filla ja va expressar el juliol de l’any passat la seua preocupació sobre la tergiversació que pogués fer-se de la història del seu pare. Tanmateix, al marge que la història de Stonehouse sigui més o menys fidel als fets, el cert és que es tracta d’un drama tant interessant –per veure’n l’ascens i la caiguda a la política britànica– com entretingut –gràcies a l’excel·lent interpretació de Macfadyen.