Cesk Freixas, joglar contemporani

CANÇÓ D’AUTOR

Intérprete: Cesk Freixas.

Sala: Espai Orfeó.

Fecha: 11 de febrero.

Combativament poètic o poèticament combatiu, és. Cesk Freixas continua el seu camí musical amb facilitat, sense allunyar-se gens ni mica del seu relat artístic. Cançó d’autor compromesa, amb missatge, però sense renunciar a un verb, com el seu, tan bonic, florit, ple d’imatges evocadores del compromís social en totes les seues varietats i aplicacions.

Com fa uns anys, quatre més o menys, quan vam anar a veure’l per última vegada, impassible el posat, manté tot el vigor i l’ànim pels núvols, encara que moltes de les coses (dolentes) de les quals ens parla i que, des de la seua posició de joglar contemporani li agradaria poder capgirar i canviar, per desgràcia, a penes es moguin. Ell, sona que sona, continua component sense parar –ja són nou àlbums, els que atresora al seu bagatge–, a més de seguir musicant versos aliens, com els de Salvat Papasseit, Brossa, Apel·les Mestres o Marià Villangómez, a més de Roc Casagran, poeta vinculat per generació, al qual ha dedicat l’última de les seues entregues discogràfiques, titulada Direm nosaltres (2022), que va ser la que va interpretar, bàsicament, en aquesta última visita a Lleida per actuar a l’Espai Orfeó. Va arribar acompanyat d’un autèntic malabarista de les sis cordes, Víctor Nin, el guitarrista que no només flanqueja el de Sant Pere de Riudebitlles des de fa gairebé vint anys i que aporta, a més del seu envejable art interpretatiu, efectes electrònics alguns i sons pregravats a les actuacions, sinó que a més és l’arranjador i director musical de bona part dels seus discos.

Com totes les seues, l’actuació va resultar molt agradable i plaent, es va posar el públic a la butxaca en un tres i no res, com acostuma a ser sempre en el seu cas, fent bo aquest carisma enorme que posseeix i la seua amena verborrea entre cançons, que no molesta. En fi, gran sessió amb un cantautor de raça, d’aquests lluitadors de tota la vida i sense pèls a la llengua a l’hora de reivindicar causes, encara que aquestes siguin perdudes, però capaç d’expressar-les de manera tan bonica.