La pianista que balla

El que més impressiona d’Alba Ventura és com balla amb la música. T’emportes la sensació que el meravellós so que sents no surt del piano, sinó del cos de la pianista. Amb un cantant el que sona és el seu aire. Amb un violí, el so que crea el violinista pressionant i fregant les cordes. El piano, en canvi, porta el so incorporat i és difícil fer-te’l teu perquè hi ha molta mediació (la percussió indirecta de les cordes amb els martells) entre el que fa l’intèrpret i el que sona. Ventura crea el seu propi so movent-se amb la música, acompanyant amb els braços cada ressonància. És un espectacle. Estem parlant d’elegància, per descomptat, però no només. També, i sobretot, de la qualitat de so que extreu de la relaxació amb què s’enfronta als forti, en els quals l’energia no la treu de colpejar fort les tecles sinó d’atacar-les des de la distància, projectant tot el cos. Diumenge va substituir les germanes Labèque (quasi res!) per malaltia de Katia i va fer un concert 20 de Mozart esplèndid. El va tocar de memòria i va exhibir un contacte amb el teclat sorprenent, un control del pes enlluernador i una paleta sonora al·lèrgica a l’amanerament. Va interpretar la cadenza que va escriure Beethoven per a aquesta obra i la va rubatejar amb el pedal amb tanta personalitat que Mozart i Beethoven s’haurien preguntat si havien inspirat i escrit, respectivament, aquella meravella. La Franz Schubert Filharmonia la va acompanyar amb molta classe i va oferir després la quarta simfonia de Schumann. Hi va haver algun accident en el primer moviment i es va disparar per dalt l’afinació dels metalls en el quart, però va ser magnífica la interpretació del divertit scherzo i tota la bellesa de la petita joia que és aquesta simfonia va resplendir en la meravellosa romança, amb uns solos fantàstics de l’oboè, el violoncel i el concertino. Quanta felicitat devem a aquestes músiques!