8M, la Igualtat és responsabilitat de totes i de tots
Secretària de Feminismes de la Federació Regional de Lleida d’Esquerra Republicana de Catalunya | @VeroSerrulla
La igualtat en general i, més específicament entre dones i homes, segueix sent a dia d’avui la fita impossible per a les anomenades democràcies modernes.
L’Organització de nacions Unides, en el seu programa Objectius de Desenvolupament Sostenible liderat per ONU Dones, entitat que també participa activament en els acords relacionats amb l’agenda 2030, anima els governs a promoure la participació de les dones en tots els àmbits de la vida, focalitzant-se en cinc àrees prioritàries: augmentar el lideratge i la participació de les dones, posar fi a la violència contra les dones, implicar les dones en tots els aspectes dels processos de pau i seguretat, millorar l’empoderament econòmic de les dones i fer de la igualtat de gènere un aspecte central en la planificació i l’elaboració dels pressupostos nacionals per al desenvolupament.
Repassant el llarg llistat trobarem estats que avancen molt a poc, altres que romanen inalterats i d’altres on el seu retrocés és pot qualificar d’escandalós. Podem afirmar que cap ni un avança cap a la igualtat de les persones a la velocitat que demana el segle XXI.
Si ens fixem en el nostre país i parlem del lideratge de les dones i de millorar l’empoderament econòmic, les estadístiques mostren les desigualtats en les condicions laborals envers els homes: Comparativament, les dones tenim més formació però els nostres salaris son menors, també es major el nombre de dones que treballem a temps parcial per la necessitat de conciliar amb la vida familiar i a causa de la no coresponsabilitat amb les cures i feines domèstiques, també podem assenyalar que la nostra prestació d’atur és un 12% inferior i que les dades de l’IDESCAT del passat mes de febrer registren un atur de 200.449 dones en front a 150.000 homes.
Per acabar-ho d’adobar, hi ha hagut un augment de feines no remunerades que assumim les dones atenent persones malaltes i dependents; aquest darrer fet encara eixampla més les desigualtats de gènere que ja existien i de les que ja es venia alertant en diferents estudis i informes dels usos dels temps. També en relació a la vida laboral de les dones, sabem que el co-lideratge femení a les empreses és d’un 36% en direcció i gerència, reduint-se a un 20% quan es tracta de formar part del consell d’administració d’una gran empresa.
Si parlem de posar fi a la violència contra les dones, i fixant-nos exclusivament en les xifres i no en tot el que comporta cada pèrdua d’una vida humana, comprovem com segueix el dramàtic degoteig de casos de dones assassinades per les seves parelles o ex-parelles any rere any. Tampoc aquest punt del programa de l’ONU sembla ser prou contundent per eradicar aquesta xacra que afecta arreu.
A Catalunya, implicar les dones en els processos de pau i seguretat, així com fer de la igualtat de gènere un aspecte central en la planificació l’elaboració dels pressupostos nacionals per al desenvolupament, s’està duent a terme mitjançant la conselleria de Feminismes, des d’on s’afronta el repte de capgirar aquest sistema patriarcal enganxifós que tant costa revertir.
És del tot necessària la mirada feminista, però cal també la complicitat i la participació de la societat. Diuen que es necessita un poble sencer per educar un sol nen. L’educació, una responsabilitat de totes i de tots, és essencial. Eduquem en igualtat, defensem l’eliminació definitiva de les desigualtats socials i aturem el retrocés que pateixen els drets de les dones i que tant han costat de guanyar, és l’únic camí per evitar un impacte negatiu en futures generacions.
