Lleida, el lloc dels aliments

Sitopia –el lloc dels aliments en grec– i de com els aliments poden salvar el món és el best-seller de Carolyn Steel en què posa de manifest la necessitat de canviar la manera en què ens relacionem amb aquests béns imprescindibles per a la nostra existència. I és que si alguna cosa està en la mirada de tots és la sostenibilitat present i futura de l’actual sistema alimentari, de com produïm els aliments, els transformem, els distribuïm i els consumim. Malgrat el fracàs de la COP27, que va eludir posar en primer pla el sector alimentari com a element causant de l’emergència alimentària que viu el planeta, nombrosos esdeveniments d’aquests darrers mesos situen el debat alimentari en la consciència de cada cop més persones i les agendes polítiques de moltes administracions amb més o menys capacitat d’incidència, amb més o menys voluntat de canvi real i no simbòlic.

Des de la Unió Europea, amb la nova política agrària “de la granja al pla” i el nou Grean Deal, la Generalitat de Catalunya amb la seva Estratègia Alimentària del departament d’Acció Climàtica i alguns ajuntaments com Barcelona i València, s’ha començat a dissenyar propostes de models alimentaris més territorialitzats que prioritzin la proximitat redefinint els canals de producció i venda dels aliments.A Lleida també es comencen a moure peces. L’àrea de Transformació Econòmica de la Diputació de Lleida, conjuntament amb la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, ha encarregat un estudi per poder planificar els cultius de la plana en un nou paradigma de sostenibilitat i emergència climàtica. Una iniciativa sense parangó en el nostre entorn.

No obstant això, els municipis, i especialment la ciutat de Lleida, presenten encara una certa obsolescència estratègica. L’horta, com a espai agrari periurbà, és un privilegi només a l’abast de poques ciutats. Lleida n’és una.

La seva dinamització en clau de garantir l’accés a una alimentació saludable i sostenible a tota la ciutadania es fa necessària en el context en què ens trobem. L’horta no només es dinamitza arreglant els camins per fer un passeig en bicicleta, sinó que calen polítiques i estratègies clares per connectar la producció del camp amb la venda en mercats locals de proximitat que remunerin el producte a un preu just. Els fracassos reiterats dels governs successius en l’intent de redefinir els diversos mercats municipals es deuen a la manca d’una visió i estratègia alimentària municipal que aposti per un model de proximitat que ens faci més resilients a les actuals crisis alimentàries (i futures).

En cas de ser la sitopia catalana, una ciutat amb capacitat d’esdevenir motor de canvi en polítiques alimentàries, podem passar a formar part de la distopia generalitzada, amb només capacitat d’atraure indústria de poc valor afegit i poca capacitat de ser referents en innovació alimentària, en clau de sostenibilitat.