Mor Mary Bometón, una de les veus més emblemàtiques de la ràdio local de Lleida

La locutora lleidatana Mary Bometón va morir ahir als 76 anys. Des de la seua incorporació com a locutora a Radio Popular de Lleida (ara cadena COPE) el 1963, amb tan sols 17 anys, Bometón es va convertir en una de les veus més emblemàtiques de les ones lleidatanes durant tres dècades, assumint la direcció i la realització de programes musicals, informatius, culturals i socials. Entre 1993 i 1994, es va encarregar de la desconnexió local a Lleida del programa Días de ràdio d’Antena 3; i posteriorment es va incorporar a Onda Cero Lleida com a promotora i realitzadora de tres programes emblemàtics com Gent Gran; el magazín local Lleida Viva; i Dones d’avui, pel que va ser reconeguda per l’Institut Català de les Dones amb el Premi Carmen Kutz.

Dona compromesa, Bometón va col·laborar amb diferents iniciatives solidàries promogudes per associacions i col·lectius vinculats a la salut de les persones. Va ser responsable de comunicació i relacions externes de la Fundació Adesma, Associació Demència Senil i Malaltia d’Alzheimer i d’Associació Contra el Càncer, entitat amb la qual va col·laborar des dels seus inicis.En l’àmbit social va col·laborar en actes de pràcticament totes les entitats de Lleida i va participar en obres de teatre del grup TOAR.

La Mary Bometón, la veu que puja al cel Anna Maria Martí Filòloga i periodista M’acaben de dir que la Mary Bometón i la seva veu s’han apagat i m’he posat a escriure. No érem amigues. No presumiré de cap intensa relació perquè no la teníem. Senzillament, la Mary era una senyorassa de la ràdio de Lleida amb qui vaig coincidir l’any 1989 a COPE Lleida. Ella s’alçava, per elegància, damunt d’una noieta que venia de la Segarra i em mirava, superembarassada que estava ella, amb aquella dolçor de la persona que saps del cert que mai no et farà mal. Ella, no. La Mary era la veu de Lleida i ho serà sempre, perquè les veus són eternes. En cada ocasió que hi coincidies tenia unes paraules boniques per dir, una frase amb aquell punt de retranca que et feia somriure i, al final, una frase conclusiva i directa que et feia sentir que formaves part de la seva vida. Una vida que em va portar a casar-me “amb un amic del meu Juanjo” i amb això, la Mary, ja havia teixit amb nosaltres un llaç de vida subtil, per sempre. Fa un parell d’anys, gràcies al Carles Castelló i al Dia de la Ràdio, vam poder fer una tertúlia de veus de la vella ràdio amb ella, la gran Mary, la Gina Raymat i la Natàlia Trias. En aquella tertúlia, jo tornava a la ràdio després de potser 20 anys i tot estava en ordre. Fèiem una suma de veus de dones de ràdio que s’anaven articulant al voltant de la VEU de la directora de l’orquestra de les veus. Aquell dia, vaig recordar i reviure la ràdio de tants anys de la meva vida. Però per damunt de tot, vaig sentir el pessic de torna a sentir la veu de la Mary contundent, aromàtica, emmelada, treballada pel temps i pels bons hàbits, amb el toc nasal, amb el vellut dels inicis de frase i amb aquells finals que tenien una petita nota ascendent, sempre. Melodia. Tu ja ets al cel, Mary, perquè hi creies i te’l mereixes. El món ha perdut una veu que tampoc va reconèixer com mereixies i els àngels han guanyat una presentadora per a l’eternitat. Un àngel més, xerraire com cap altre. Jo estic trista i enfadada, Mary, perquè aquesta carta l’havia d’haver fet perquè tu la poguessis llegir. T’ho dec. T’ho devem. Reposa en pau, Mary.