Hollywood 2023. Any zero

Com gairebé tothom, un servidor distingia en el cine només quatre categories de pel·lícules: excel·lents, bones, irrellevants i nyaps. Aquesta classificació s’ha ampliat recentment a una cinquena: les incomprensibles. Hollywood acaba de donar els seus Oscars de l’Any i la premiada principal resulta que és una pel·lícula que no s’entén.

Almenys no s’entén avui com a bon cine, encara que potser sigui una mostra del que gaudiran les pròximes generacions. El tema del multioscaritzat film d’aquest any va d’assumptes del metavers, que no deixa de ser una fantasia esbojarrada basada en tècniques digitals. Els membres de l’Acadèmia deuen haver pensat a atansar-se a les generacions futures, cosa que està molt bé, però en la meua opinió i la de molts aficionats, s’han passat cinquanta pobles.

Jo crec que amb això el que s’ha aconseguit és carregar-se la credibilitat dels Oscars per a una llarga temporada, posem almenys tres o quatre anys.Déu em perdoni de donar la culpa als productors, directors i guionistes. En la recerca de tota nova frontera de l’art sempre hi ha un gran mèrit, encara que sigui per acabar en un rotund fracàs, ja que sempre cal reconèixer el valor del coratge.Si a algú he de retreure res és als membres del jurat; potser en aquesta il·lustre comissió pensaven que aquesta pel·lícula titulada Everything Everywhere All at Once era l’equivalent del que en el seu dia va ser 2001 Una odissea de l’espai de Kubrick –una anticipació genial del futur– però la comparació en tot cas és un disbarat. Stanley Kubrick era un cineasta amb la mirada posada en el món per venir a dir que tenia els gustos artístics i els seus comercials ben clavats a la terra, i per això era capaç de fer grans i eternes obres mestres.

Aquesta sorprenent aposta fílmica dels Oscars –que ha anat molt més enllà de la nostra manera d’entendre l’art– em deixa no només avorrit, sinó atònit i esglaiat pel seu atreviment a votar-la. I no és que no entenguem de què va l’argument –un clàssic de conflictes parentals totalment trillat– sinó que és carent de tota gràcia, de tota emoció, o millor dit, l’emoció se l’ha empassat un forat negre visual sincopat en el qual els protagonistes i espectadors estem a tot arreu i alhora enlloc. Una èpica incomprensible, una estètica del copiar i enganxar –des del vídeo casolà al manga japonès passant pel gore i el TikTok– obtenen avui un premi difícil d’entendre en el context del Setè Art que, a la recerca de la modernitat i un lloc en la indústria cultural, cada vegada s’allunya més del que va ser.

I, en canvi la novetat tecnològica increïble d’enguany, la pel·lícula de Cameron, Avatar II, una obra que ha tardat 10 anys a coure’s sense que falti l’exploració arriscada d’un màgic relat visual ple de poesia i emocions –a més de sensacions– no ha merescut ni la menció d’un sol Oscar. Tampoc no ha rebut res l’autobiogràfica història d’un Spielberg sensible i inspirat, The Fabelmans, un llarg relat impecablement construït que manté l’espectador enganxat a la butaca.Una gala dels EUA decebedora. Així va el món i encara no és primavera.

Si fins i tot els Oscars ens fallen, què més pot passar?.