Una atracció massa fatal

Basada en el best-seller Damage, escrit per Josephine Hart i publicat el 1991, l’adaptació moderna escrita per Morgan Lloyd Malcolm i Benji Walters, i dirigida pel tàndem conformat per Lisa Barros D’Sa i Glenn Leyburn (Good Vibrations, Eternament enamorats), conté la subtilesa d’una telenovel·la nord-americana i l’essència d’un drama romàntic, més proper a Cinquanta ombres que no a la mateixa novel·la que la va inspirar. Fins i tot molts no podran evitar comparar-la amb la pel·lícula homònima del llibre, estrenada el 1992 i protagonitzada per Jeremy Irons i Juliette Binoche, que sí que va assolir un èxit de crítica. La història es compon de quatre episodis curts i gira entorn de William Farrow (Richard Hermitage), un neurocirurgià que gaudeix d’una vida ideal al costat de la seua esposa Ingrid (Indira Varma).

D’altra banda, apareixen els fills del matrimoni, Jay (Rish Shah) i Sally (Sonera Angel), els quals també viuen una existència plena d’èxit. Tot comença a torçar-se quan Richard coneix Anna Barton (Charlie Murphy), la nova parella de Jay, que no perd el temps a mostrar la seua admiració cap al neurocirurgià –i tampoc és que aquest mostri cap senyal de resistència davant dels afalacs de la jove–. A partir d’aquest moment, la sèrie comença a fer honor al seu nom i tot acaba desembocant en una pervertida i desenfrenada carrera sense frens per trobar-se, mentre les seues vides van saltant pels aires sense que ni ells mateixos se n’adonin.

Suposo que, a causa de l’escassa durada de la sèrie, no quedava gaire espai per desenvolupar el perquè Richard arriba a sentir aquesta atracció per Charlie en tan poc temps. No hauria estat de més una mica de context, però sí que és d’agrair que Lloyd i Walters hagin provat de superar el clàssic estereotip de la femme fatale que avui dia no s’acceptaria de la mateixa forma que als 90. El problema d’Obsession és que arriba a tal punt d’histèria que sembla més una divertida comèdia que no el drama que se suposa que havia de ser.

Fins i tot en ocasions fa l’efecte que ni el mateix Farrow s’arriba a creure el seu propi paper i no acaba d’expressar el seu conflicte intern més enllà de l’agressivitat en les escenes de llit. Com a mínim, a causa de l’innegable fet que Armitage i Murphy són dos personatges atractius, no seran pocs els fans que gaudiran veient els protagonistes tocar-se durant la major part de les quatre hores de durada del xou.