És la islamofòbia

Però malgrat la inequívoca voluntat de la comunitat musulmana catalana d’integrar-se i assumir els valors de la ciutadania que hem anat construint en la nostra societat continuen predominant discursos i concepcions que dificulten aquest procés. Una visió estrangeritzada de l’islam –quan cada cop hi ha més musulmans nascuts a Catalunya– i radicalitzada –com si tota la comunitat musulmana participés de la cosmovisió salafista. La realitat, no obstant això, es rebel·la contra aquest relat que alimenta la islamofòbia.

Segons fonts properes a la comissió islàmica espanyola, només un 5% de la població musulmana es pot considerar partícip del salafisme. Això sí, en destaquen l’alta capacitat d’influència sobre la resta de la comunitat. I aquí és on la societat hi té molt a dir.

La influència s’alimenta de la capacitat de països tercers de fer arribar visions de l’islam radicals a través de les xarxes, però també les narratives imperants en la nostra societat que conceben l’islam com una comunitat premoderna i com un tot homogeni que no té cap intenció d’integrar-se, fet que genera dinàmiques excloents i discriminatòries que alimenten postulats més radicals. A més a més, ens enfrontem a una nova inquisició que pretén erradicar de l’espai públic qualsevol signe islàmic, alguns per un mal entès liberal o republicà, altres per un comunitarisme excloent. Alain Touraine, després del fracàs en el model d’integració francès, apel·lava a l’existència d’una pluralitat de modes de modernització com el reconeixement de la multiplicitat de camins pels quals les poblacions poden entrar en la modernitat, però sempre a través d’una barreja entre principis universals i experiències històriques molt diverses.

Touraine reblava que la integració no és el dret a ser com l’altre, sinó el dret a ser un altre. Vet aquí, aquest és el context en què ens trobem que només podrem i sabrem afrontar des de la capacitat d’entendre aquesta realitat. Perquè el problema no és l’islam, és la islamofòbia.