Una passejadeta pel Turó de la Seu Vella (VI)

L’11 de febrer es va fer la sexta Passejadeta pel Turó de la Seu Vella amb motiu dels 50 anys de l’Associació Amics de la Seu Vella de Lleida. En aquesta ocasió, el tema de la convocatòria era “Eremites al campanar”. Molt probablement molts dels assistents estaven intrigats amb un títol estrany, tot i que s’anunciava la col·laboració de l’entitat Veus en Vers amb la suggeridora activitat “Poemes de la Seu Vella”, però de seguida sortiren de dubtes.

Es començà al peu del campanar, recordant la seva singular estructura amb el característic perfil, que esdevé la icona per excel·lència de Lleida. L’esvelta torre de seixanta metres d’alçada, amb l’habitual forma octogonal de les torres gòtiques de la Corona d’Aragó, és la més alta de totes i l’única que té el peculiar pis darrer un xic més petit, acabat ja al mateix segle XV per donar cabuda a les esplèndides campanes horàries que encara sonen. Vam comprovar que la roca de gres encara és visible parcialment com a base de la torre i que allí on acabava va obligar a fer un contundent reforç que no permet que la forma vuitavada arribi fins a baix.

Comentàrem la porta que dona accés a la capella de sota el campanar i recordàrem l’obertura que feren els campaners per accedir directament a l’escala de cargol, sense haver d’entrar al quarter, ja que el campanar restà lliure de la conversió als usos militars que tingueren la resta d’elements de tot el gran tossal lleidatà. Per tant, l’emblemàtica torre és, a més, l’única edificació que no ha perdut mai la funció per la qual fou feta: tenir les campanes de la catedral (recordem que l’actual catedral, la nova, té com a campanar el de la vella, la Seu Vella). No és d’estranyar que a aquesta força simbòlica que té la torre servís d’inspiració al magnífic sonet de Magí Morera, que fou col·locat en una làpida de marbre l’any 1912 al peu occidental de “lo campanar”. La societat de llavors era en plena campanya per assolir la declaració de la Seu Vella com a Monumento Nacional, cosa que s’assolí l’any 1918, encara que llavors era una caserna.

Amb deu anys en tingueren prou per al màxim reconeixement estatal. Nosaltres en portem més del doble per al mundial i encara no ho hem aconseguit.El magnífic rapsode Joan Miquel Franco va intercalar diversos poemes al llarg de la visita: La catedral de Lleida de Magí Morera, A l’homenatjat del Castell de Ricard Viñes, El campanar de Lleida de Joan Baptista Xuriguera, La porta dels Apòstols, La Meuca d’Àngel Garriga i La Seu Vella de Carles Cepero.La porta de la capella encara mostra la policromia en les fulles dels seus petits capitells, i per sobre les inscripcions que parlen de la donació per Guillem Safont, el 1371, i de la seva exposa, el 1364, dels diners necessaris per atendre el culte de l’espai familiar. No hi ha dubte que pel fet de ser al nucli del campanar, aquesta capella té un peculiar disseny octogonal, amb volta de vuit nervis que es recolzen en els gruixuts murs.

Fou dedicada als sants eremites Sant Pau i Sant Antoni Abat, les imatges dels quals estarien sobre sengles peanyes que mostren l’heràldica familiar, amb els colors ben conservats igual que el fons del retaule pintat a manera de tapís cosit a la pedra. Colors que també són visibles a la bonica biga que sostindria una llàntia. De totes maneres, la magnífica doble porta pintada amb els escuts Safont, que tancava l’estreta galeria que comunica directament a l’exterior, fou per a molts la sorpresa definitiva d’un àmbit poc conegut de la catedral vella.

Cosa que no passà amb la recitació col·lectiva de l’emblemàtic sonet de Magí Morera Lo campanar de Lleida, tot seguint els formosos versos, amb algunes de les emotives paraules trencades per les bales franquistes l’abril del 1938: “A dalt de la muntanya que domina/ l’hermosura dels termes lleidatans...”.