La política ha d'aprendre de les estrelles

Catalunya està en un veritable conflicte, un conflicte que ja dura massa temps i és necessari arribar a un acord en el qual no hi hagi ni vencedors ni vençuts. La tècnica a aplicar és vella, molt vella, i es demana negociació. És necessari aplicar aquest procés en el qual Catalunya i la resta d’Espanya amb interessos comuns i en conflicte es reuneixin per proposar i discutir propostes explícites amb l’objectiu d’arribar a un acord.

La pitjor injustícia és tractar igual els que són desiguals, i Catalunya és desigual. És desigual per història, tradicions, per la llengua, pel caràcter i per tantes altres coses. Així, és raonable, lògic i totalment necessari que Catalunya tingui un tracte singular en el marc de l’Espanya única.Desgraciadament a Espanya i Catalunya gran part de la classe política ha experimentat amb el pas dels temps un doble canvi negatiu: s’ha professionalitzat i s’ha practicat amb massa energia la desinformació i la mentida.

La política, al tractar-se d’una activitat duradora en el temps, en la qual es pot realitzar tota una vida laboral, s’ha convertit en una professió, per la qual cosa el centre de les preocupacions dels polítics és assegurar-se sobre totes les coses un lloc de treball, i aquest lloc de treball passa per guanyar les eleccions en els propers quatre anys deixant de banda els interessos generals i, entre ells, els de les pròximes generacions.Quan miro el panorama polític, veig molts polítics pensant sempre en les següents eleccions i no veig cap estadista que pensi en les pròximes generacions. Els estadistes no abunden al país i m’agradaria veure un home o dona d’estat, un o una líder política amb experiència teòrica i pràctica a exercir el poder i que estigui pensant en les futures generacions, no només en la conjuntura immediata.Un estadista no fa populisme, sinó el treball d’un polític molt ben format que governa amb equitat, justícia, visió internacional i humanisme. Ara com ara molt pocs líders polítics són mereixedors de designar-los com a estadistes.Dialogar és d’humans, negociar és de savis, i així hem d’entendre-ho si volem anomenar-nos Homo sapiens sapiens del segle XXI.La nostra estrella més propera és molt més important que els països.

I ella, des del seu naixement, ens pot donar llum pel que cal fer en un petit país, d’un petit continent, d’un mig planeta blau anomenat Terra. El Sol i totes les altres estrelles que en aquests moments estan naixent a la nostra galàxia i en altres galàxies han sorgit per atzar, quan es van agregar fragments de matèria d’un núvol difús de l’espai exterior fins a formar una espècie de grumoll celeste. La gravetat s’uneix al treball que ha començat per atzar i atreu més material, en forma de gas i pols cap al grumoll.

La història de l’estrella que s’està formant acabaria aquí amb la formació d’un forat negre, si no fos pel fet que la contracció de matèria amb gran calor i pressió augmenta al centre de la incipient estrella. En aquestes circumstàncies els nuclis atòmics es mouen cada vegada a més velocitat fins que per fi xoquen uns amb els altres i a la incipient estrella s’inicia una fusió nuclear estel·lar

El Sol i totes les estrelles que en aquests moments estan naixent han sorgit per atzar

La lluita entre gravetat i pressió per la calor és un factor que determina l’evolució de l’estrella

L’estrella acabada de formar és capaç de contrarestar la força de la gravetat, és a dir, per evitar el col·lapse gravitatori, l’estrella ha negociat amb la gravetat i ha generat una espècie de força provocada per la fusió nuclear que empeny cap enfora de l’astre i així, només així, l’estrella es manté estable.La contínua lluita entre la gravetat que vol comprimir i escanyar la jove estrella i la pressió per la calor generada en les reaccions termonuclears del seu interior en sentit contrari a la gravetat és el principal factor que determina a partir d’aleshores l’evolució de l’estrella.Si la negociació entre la gravetat i la fusió nuclear no fos present, l’estrella no existiria, no tindríem ni el nostre Sol ni els 200.000 milions d’estrelles de la nostra Via Làctia, però les estrelles vetllen i lluiten per existir, necessiten existir, per donar llum i calor als planetes del seu al voltant i permetre, si les condicions ho fan possible, l’existència de vida microscòpica primer i amb herència cultural després.Les estrelles més abundants de la nostra galàxia són les anomenades nanes roges (aproximadament la meitat que el Sol), i signifiquen el 70 per cent de les que hi ha a la nostra Via Làctia. Però és precisament aquesta petita mida la que provoca que consumeixin molt lentament el seu combustible, per la qual cosa són el tipus d’estrelles més longeves, ja que poden arribar a viure més que l’existència del nostre Univers.Les estrelles nanes grogues tenen un diàmetre semblant al del nostre Sol i tenen una esperança de vida d’uns 10.000 milions d’anys.

Com podem observar, com més gran és l’estrella, menys viu, ja que més ràpid gasta el combustible. Existeixen també estrelles gegants amb un diàmetre entre 10 i 100 vegades més gran que el del Sol. De la mateixa manera, la seua lluminositat també és entre 10 i 1.000 vegades més gran que la de la nostra estrella.

Les supergegants són estrelles que tenen un diàmetre unes 500 vegades més gran que el del Sol, encara que poden arribar a ser 1.000 vegades més gran. Una estrella hipergegant és el tipus d’estrella més gran que existeix. De fet, les lleis de la física impedeixen que existeixin estrelles més grans.

Les hipergegants són milers (i fins i tot milions) de vegades més brillants que el Sol i les seues temperatures superficials arriben als 35.000 °C. La seua massa és tan increïblement gran que la seua esperança de vida és menor a 3 milions d’anys. Un exemple d’hipergegant és UY Scuti, l’estrella més gran de la nostra galàxia i en la qual cinc mil milions de sols cabrien al seu interior.

En totes aquestes estrelles la gravetat negocia amb la fusió nuclear i aquest tipus de negociació estel·lar va sorgir en la naturalesa poc després del Big Bang, i nosaltres, que mirem més cap al terra que cap a l’Univers, encara estem en les “beceroles” per voler i saber negociar, però el que està clar, molt clar, és que hem passat del “procés” al retrocés i que per sortir del forat hem de deixar de cavar. Sense un pacte ferm amb ofertes i concessions no tindrem ni una Espanya ni una Catalunya fortes per afrontar els nous reptes que ja tenim sobre nosaltres, com pretenia fer la gravetat amb l’estrella i que gràcies a la seua intel·ligència universal va evitar.