El McGuffin Vallverdú

El 13 d’agost de 1962 el director francès François Truffaut comença a entrevistar el director britànic Alfred Hitchcock. Més de 50 hores gravades. El resultat: El cinema segons Hitchcock.

Va, Truffaut, explica: “Vaig demanar al senyor Hitchcock que féssim una entrevista i que revelés tots els seus secrets. En realitat, era com un llibre de cuina, ple de receptes per fer pel·lícules”. Però el llibre aconsegueix una altra cosa: fer obrir els ulls.

Hitchcock era un director que portava gent a les sales, però la crítica li arrufava el nas. Un firaire efectista. Se li veu el llautó.

Al batejat com a “mag dels suspens” li retreien precisament això: tot és de nyigui-nyogui! El llibre serveix per veure què hi ha darrere dels guions, rodatges, actors.. El llibre és ell. La pel·lícula és ell.

Tot és ell. I és veritat, no és ficció. A Josep Vallverdú li agrada Hitchcock i Truffaut.

Del francès diu: “De la Nouvelle Vague François Truffaut m’agrada molt, perquè és molt americà”. Del britànic: “Era molt bon muntador, per mi el muntatge és importantíssim”. Són talls de les més de 50 hores d’entrevista amb Josep Vallverdú per fer el llibre Tu, Vallverdú.

Entrevista a una vida. Opening. Cada dissabte anava al pis de Balaguer.

O’clock. D’onze a quarts d’una. Composició.

Cadira davant cadira. Veu en off. Des de l’inici vaig tenir al cap el llibre de Truffaut i Hitchcock.

Primer pla. Però només per una raó: quin és el McGuffin de Vallverdú? McGuffin no vol dir res i ho vol dir tot. La paraula se la treu del barret neurona Hitchcock.

Un McGuffin és una excusa, un pretext argumental perquè la peli avanci sense aturador. És el microfilm, el collar, els documents.. El McGuffin és el protagonista que som tots perseguint la pastanaga.

Per això ens movem, per això avancem: perquè no l’atrapem. I a Vallverdú no se l’enxampa. És molt difícil entrevistar Vallverdú.

Com Hitchcock, ens porta a passejar. Quan comença a parlar camina, camina.. Ell ens fa perseguir la pastanaga de l’horitzó.

Al llarg del viatge entrevista no l’arreplegues. Xerra quiet. Txas! I com sargantilla d’estiu fuig.

Anguila, ziga-zaga, marinada, swing, surf, ondulant, tràveling.. Star esmunyedís. Obre l’aixeta de la vida i no para de rajar, sirgar, encadenar.

Apareix l’ombra fugitiva del caminant. Sembla una escena de cinema negre. Llums i ombres.

És ell? O l’altre? A ell el tenia davant. I a l’altre, ell, el tenia al darrere. Al Vallverdú de coloraines l’entrevistava enfront la foto d’aquell Vallverdú en blanc i negre.

A la casa de la jubilació de l’Espluga de Francolí dels vuitanta. El Vallverdú lluent de camisa d’estiu, d’ulleres negres de professor-pagès, de cabells blancs de mata de bancal. A la foto seu com ara.

Les cames creuades. Els braços lligats. El posat, el xan.

El d’ahir és el d’avui. El d’avui és el d’ahir. A la foto sembla parlar-caminar amb silenciador.

I el que parla-camina davant sembla fer-ho amb silenci. Un british, un gentleman, de secà seriós perseguint regadiu irònic. El·lipsi.

Si algú escoltés les més de 50 hores d’entrevista no hi trobarà res. No hi ha el McGuffin Vallverdú aquí. El McGuffin el vaig veure el 31 de desembre de 2021.

Vaig acompanyar Vallverdú a estirar les cames. Vam fer una voltada de por per Balaguer. Un noi i una noia nerviosos ens esperen davant de casa.

Els paios han vingut de Valls. Sense saber on viu, sense parlar amb ell. Què volen? Són un grup de música gravant un disc de rock metal i volen que Vallverdú posi la veu d’alguns versos seus.

Per què? Van llegir la història 62 cartes per canviar la vida i van obrir els ulls (tres anys i mig després de publicar-la!). Encara recordo Vallverdú apropant-se al meu aparell auditiu: “Primer vaig ser conegut per un gos [en Rovelló] i ara per unes cartes”. Vam riure.

Però res és ficció: tot és real. El 31 d’agost de 2018 vaig entrevistar Josep Vallverdú i Antonieta Vilajoliu. El 19 de setembre de 2018 vaig publicar 62 cartes per canviar la vida.

Per primer cop, Josep Vallverdú, l’escriptor més prolífic, longeu, heterogeni de la literatura catalana, explica la seva obra més insòlita, única, decisiva i no publicada: les 62 cartes d’amor que li va escriure a Antonieta Vilajoliu per conquistar-la. Ell tenia 90 anys i ella 80. Ell havia enviudat de la pedagoga Isabel Arqué (la companya de tota la vida des dels dies d’Universitat dels anys quaranta) el 18 de maig de 2012 i.

l’1 de desembre de 2012 es casava amb l’Antonieta (vídua del científic Joan Oró). Però no eren 62 cartes d’amor: eren 62 cartes McGuffin. El veieu? La vida és com un pla seqüència cinematogràfic: no s’atura.

Sempre endavant. En directe. Passi el que passi mai es talla, mai es deixa de gravar, d’absorbir.

Aquesta és la gran obra de Vallverdú: el pla seqüència existencial. Ell que sempre havia volgut ser guionista de cinema és guionista de l’existència. Ell ens fa veure que la vida sempre és una pel·lícula protagonitzada per tu.

Camineu, camineu.. Perquè el McGuffin Vallverdú és la vida pastanaga.