COL·LABORACIÓ
Utopia
La diputada Aurora Madaula m’ha recordat avui que en política s’ha de decidir l’estratègia i com a bona pedagoga m’ha posat d’exemple Maquiavel i a Thomas More. Per a un la política és entesa com l’art de conquerir el poder i saber mantenir-lo, fins i tot sense tenir en compte ni l’ètica ni la moral, en canvi, per a l’altre l’objectiu de la política és la construcció social totalment vinculada a la moral i ja el 1515 ens va regalar Utopia, una illa d’ideologia humanística. Davant aquest terreny (imaginari?) és on em qüestiono la diferència entre allò que és o allò que hauria de ser.
Els independentistes estem en un moment molt important i decisiu, crucial, per ser més exactes. No només perquè ens juguem la credibilitat des d’un punt de vista estrictament electoral, sinó perquè ara, més que mai, ens cal ser coherents políticament. La importància es basa a tenir una estratègia política coherent per aconseguir la independència, i per això és essencial no fer acords de govern amb els partits que van estar a favor del control de l’Estat en l’aplicació del 155.
Els partits del 155 tenen com a únic objectiu per als independentistes presó i l’exili. I per a la nostra política, la il·legalització dels partits o dels espais polítics. Estem d’acord que això no es pot perdonar ni oblidar mai.
Tornem al moment actual per tractar també sobre noves amenaces, les que ens venen pel costat més de la dreta. És molt remarcable i preocupant el procés de normalització i d’acceptació dels postulats polítics de l’extrema dreta i la velocitat amb què partits majoritaris de la dreta (allò que ara anomenem dreta extrema) ho han absorbit. Encara que el missatge és tan clar com malèvol, resulta una infàmia escoltar cada dia consignes populistes en contra de persones migrades perquè, segons els postulats feixistes, elles amenacen la identitat i la seguretat dels ciutadans.
Em nego a ignorar-les i, encara més, a no parlar-ne per difícil que sigui. Hem de reconèixer totes les amenaces per protegir la democràcia, i conseqüentment l’estat de dret i la separació de poders. No puc acabar sense fer referència de nou a Thomas More: “La pròpia realitat ensenya que s’enganyen de mig a mig els qui creuen que la misèria del poble és la garantia de la pau.” Doncs aquí estem, estratègies maquiavèl·liques, amenaces a la pau del poble català, que, lluny de ser míser, lluita amb força per una realitat coherent, justa i ètica.
La meva illa, gens imaginària, no és cap utopia.