La meva Christine Lagarde

Christine Madeleine Odette Lallouette va néixer al districte 9 de París l’1 de gener del 1956. No sé si fou la primera parisenca de l’any, però ja devia ser premonitori ser dels primers en alguna cosa només néixer, perquè la seva carrera ha sigut un permanent exemple de lideratge. En aquest cas, només tenim en comú que vàrem néixer el mateix any. Suposo que si parlés de Christine Lallouette ningú, ni jo mateix, sabria de qui parlo, però si dic que és coneguda com a Christine Lagarde, en haver adoptat el cognom del seu primer marit, espero que tots ens anem situant.En efecte, Christine Lagarde, un cop acabats els seus estudis de secundària, va decidir (i algú va pagar) anar a estudiar a la Universitat de Bethesda, a l’estat de Maryland, als Estats Units. En aquesta Universitat es va graduar en Dret Social, i quan va tornar a França es va graduar en Llengua i Literatura Anglesa i, altre cop, en Dret Social, a la Universitat de París X, a Nanterre.Amb 25 anys entrà a formar part de la delegació a París del gabinet internacional d’advocats Baker McKenzie, especialitzat en l’assessorament a grans empreses, i al cap dels anys (el 1999) acabaria sent la primera dona presidenta del consell d’administració d’aquest prestigiós gabinet.Però el 2007, i molt a la francesa, va decidir iniciar una incursió en el món de la política. Fou successivament ministra d’Agricultura i Pesca (entre el maig i el juny del 2007), i ministra d’Economia Finances i Indústria (entre el juny del 2007 i el juny del 2011).

El novembre del 2009, el “Financial Times” la va designar com la millor ministra de Finances de l’eurozona per la seva política econòmica, i aquell mateix any, “Forbes” la va situar com la 17a dona més poderosa del món. Sempre ha conreat i ha tingut fama de resolutiva i competent, potser li ve dels seus temps de practicant avantatjada de la natació sincronitzada!I, després de la relliscada de Dominique Strauss-Kahn en un hotel de Nova York en què acabà denunciat per agressió sexual, alè hop!, Lagarde va fer el gran salt internacional.D’acord amb el president Sarkozy, el maig del 2011 va anunciar la seva candidatura a la posició de directora-gerent del Fons Monetari Internacional (FMI). El 28 de juny fou elegida, i altre cop va tornar a ser la primera: la primera dona que dirigia l’FMI.Fou poc després que l’atzar va fer que coincidíssim en un saló de perruqueria franquiciat de la firma Franck Provost, al número 61 de l’avinguda Franklin Roosevelt, molt a prop d’on estava casa meva durant els vuit anys que vaig viure a París.Pel que sembla, coincidíem al mateix saló i demanàvem pel mateix perruquer, en Vincent (pronunciar “Vançan” a la parisenca manera).

Havia demanat hora i havia demanat que em tallés els cabells (en realitat poca feina) l’ínclit Vincent, però quan ja estava assegut a la butaca i Vincent a punt d’operar, va aparèixer l’encarregat de l’establiment per dir-nos que havia arribat una senyora i que volia ser atesa per l’esmentat perruquer. La sorpresa fou majúscula quan vaig veure aparèixer Madame Lagarde!Vaig acceptar el canvi d’intendència, i van fer seure la Sra. Lagarde en una butaca contigua, i llavors em va dedicar un somriure i va dir, elegantment: “Merci Monsieur.” Què més volia! No crec que hi hagi gaires catalans a qui Christine Lagarde hagi dedicat un somriure i una frase cortesa.En estar en butaques contigües, vaig poder sentir com Vincent deia a la Sra.

Lagarde que feia dies que no la veia per l’establiment, a la qual cosa ella va respondre que era més difícil perquè ara residia a Washington.. Deducció simple: Vincent mirava poca tele i llegia pocs diaris...Suposo que la senyora passava fugaçment per París, i per la ubicació de l’establiment devia tenir alguna reunió amb el president Sarkozy a l’Elisi. Per tant, tot aquest relat devia passar a finals del 2011 o començaments del 2012.No he vist mai més la Sra.

Lagarde, que no sigui pels mitjans de comunicació. Ara viu a Frankfurt, on des del novembre del 2019 és presidenta del Banc Central Europeu. Cap a finals del 2012 Vincent va ser destinat a un altre saló de la regió parisenca, al cap d’un any jo vaig deixar París i de freqüentar aquella perruqueria, i la Sra. Lagarde no sé si hi ha tornat a anar. Aquell dia només va ser pentinar i marcar, però em va agradar llavors, i m’ha fet gràcia ara, refrescar aquell somriure i aquella frase amable. Qui diu que a les finances només hi ha taurons...