La perdició del senglar

Dos espècies animals comparteixen aquest estiu algunes platges espanyoles: la Sus scrofa i l’Homo sapiens-sapiens. Ambdós són omnívores, i, més que el bany, s’hi disputen el berenar. Ara bé; el que més les diferencia en aquest escenari és que mentre que el senglar hi va amb la intenció de posar-se alguna cosa a la boca, a la criatura humana no se sap bé quin propòsit la impel·leix, ja que això de refrescar-se, atès que el sorral és un erm ardent, sense ombres, i que la temperatura de l’aigua del mar ronda els 30 graus, queda descartat.

Els senglars, segons sembla, han perdut la por a l’ésser humà, però s’equivoquen. Ara, i des que durant el confinament covid van redescobrir i van recuperar els territoris que els van pertànyer algun dia, s’hi aventuren alegrement a la recerca de l’aliment que la sequera i la invasió del ciment els nega, i s’aprofiten de com de porc és l’Homo sapiens-sapiens, al qual sens dubte li sobra el segon sapiens i potser també el primer, que deixa els seus detritus tirats en qualsevol racó. Tanmateix, aquests súids de pelatge tipus cresp han vist la comoditat de pispar el berenar que els banyistes deixen al seu abast a la platja, arran de terra. El senglar amb gana no fa fàstics a les escombraries, però prefereix la truita de patata i els filets arrebossats.

Els senglars han perdut la por a l’home, però no haurien de confiar-se. L’home, que és un llop per a l’home, no és un llop per al senglar, que només el mata, o ho intenta, quan té gana, i discorrerà mil maneres de desfer-se’n, fins i tot pel gust de matar, com en el cas dels caçadors.

A tant arriba la perillositat dels éssers humans, que alguns d’ells s’han constituït a la Costa del Sol en bandes d’arquers, sí, com ho senten, d’arquers, i van oferint els seus serveis als municipis de la zona per abatre, en veda i sense consideració de femelles prenyades o porcells, els confiats artiodàctils. Els senglars són intel·ligents i pacífics, són tan amos del territori com l’home que l’ha envaït absolutament, gaudeixen de desplaçar-se en família i bona part dels accidents de trànsit que causen podria l’ésser humà evitar-los conduint més a poc a poc i amb més atenció. Però han perdut la por a l’home, i aquesta pot ser la seua perdició.