Dubtant del sentit comú (i II)

Aquí, en aquest punt d’aparent no retorn, ens ve a assistir el desconfiat serial de la filosofia moderna, René Descartes, que ens va llegar un lema que es repeteix molt i s’entén poc: “penso, després existeixo” o “penso, després sóc”. Molt bonic, veritat? Ara bé: quan comparteixes una fake news a la teva xarxa social, amb el mínim interès de revisar la seva veracitat; quan dones like a afirmacions d’emblemàtiques figures mediàtiques sense ni tan sols revisar la possibilitat de trobar-hi alguna falsedat; quan es desqualifica i insulta grollerament en xarxes socials qualsevol usuari que no està d’acord amb tu i el teu paquet de conviccions de dubtosa procedència i força fluixes de papers: apareix René i el seu geni maligne, i et miren amb menyspreu. El subjecte cartesià es va fundar en la capacitat de desconfiar de tot el que se li presenti com a evident: jo sé que penso perquè puc dubtar, puc desconfiar, puc revisar i contrastar, puc preguntar, puc informar-me i fins i tot, si em poso una mica les piles, puc demostrar la falsedat de moltíssimes proposicions del “sentit comú” que ens són donades com a indiscutibles.

En aquest sentit, estimats lectors cibernètics, el primer pas per adonar-nos que som capaços de pensar veritablement és dir no: no creuré a cegues en absolutament res que se’m pretengui imposar com a clar i diferent. Negar-se a la possibilitat de ser part de la cadena interminable de parlants repetidors serials és, sens dubte, la millor manera d’afirmar-nos i estimar-nos a nosaltres mateixos.Heus aquí la importància del pensament: no només ens constitueix, ens dona entitat, ens permet abandonar l’estatut de cosa útil que som quan som servicials amb l’existència de l’“es diu”, sinó que també ens dona allò més important, allò pel qual val la pena estar viu de veritat: la llibertat. Un subjecte crític, que se sent respectuós amb les discrepàncies és capaç d’argumentar pel seu compte quan se li presenta un desacord, és sens dubte un subjecte lliure.

I creguin-me, estimats, no hi ha res més molest per al funcionament normal de la reproductivitat de necis que un es posi a pensar: és que ens han volgut convèncer que és el mateix “llibertat d’expressió” que “llibertat d’agressió” mitjançant la suposada incorporació d’un irrestricte respecte despòtic per pautes minoritàries a les quals, si un no s’adhereix a la seva completesa, passa a ser catalogat amb els pitjors dels epítets disponibles a les gòndoles del supermercat de les modes del que és políticament correcte.Pretendre dubtar, o voler pensar, és alliberador així que ens adonem, immediatament, que quan volem pensar (i no ser pensats) sorgeix a l’instant una resistència ferotge, violenta, injusta i naturalitzada pel “comú” dels nostres conciutadans. El menyspreu al desacord és la prova cabal de la nostra irrestricta llibertat conquerida per la via del pensament crític: no voler ser manipulat, dominat, domenyat, no voler que m’utilitzin com a mitjà de reproducció de polítiques i agendes per poder així formar les meves pròpies idees, tenir el meu propi criteri i prendre, en conseqüència, les meves pròpies decisions són les actituds més represes, castigades i atropellades per una societat que ha normalitzat al llarg de la història destrossar allò que es presenti com a potencial desequilibri del “sentit” normal establert.Tot i el precedentment enunciat, hi ha esperança. En tots els temps de la nostra humanitat, almenys dels que en tenim registre, va existir aquesta situació, aquesta agònica tensió entre pensar, o ser pensats, interpretar, o ser interpretats, viure, o transcórrer en el temps i l’espai de manera accidental i útil per a altres.

L’esperança rau en la nostra capacitat de pensar, la qual cercarà sempre redempció i resistirà a qualsevol embat que aparegui en qualsevol de les nostres èpoques. El poder sempre apunta a l’homogeneïtzació, a la unificació, a la cosificació i utilització de les nostres consciències, i això no és una cosa que ens hagi de sorprendre gens: el que ens ha de preocupar realment és que el contrapès a aquesta pressió cada vegada, té menys resistència, paradoxalment en un temps en què abunden els recursos assequibles per conèixer, expressar i dubtar.Així estem...