El meu Lionel Jospin

Si hi ha algú que encarna la tragèdia i la cara més amarga de la política a França aquest és Lionel Jospin. Sobretot per l’halo dramàtic del seu fracàs en l’elecció presidencial de l’any 2002, amb unes seqüeles que encara arrossega avui l’esquerra francesa. Però anem a pams.

Jospin va tenir un pare mestre (un hússar de la República, segons l’expressió de Charles Péguy) i una mare llevadora, i fou net d’un pastor protestant. Per tant, va rebre una formació calvinista i laica durant la seva infància, una educació imbuïda per l’ètica de la sobrietat i una moralitat estricta. Aquesta formació, a casa i a l’escola, conformaren la seva personalitat i la seva acció política (als antípodes d’algunes actuacions que ens són donades de patir aquí). En la seva joventut va freqüentar els cercles trotskistes, i va destacar en les mobilitzacions contra la guerra d’Algèria i contra l’ocupació soviètica d’Hongria.

Va fer, també en aquella època, uns estudis brillants a l’Institut d’Estudis Polítics de París i a l’ENA (Escola Nacional d’Administració), un dels sancta sanctorum de la formació de les elits del servei públic francès.Enrolat al Partit Socialista el 1971, va arribar a la seva secretaria general deu anys després, tot just segellat l’accés a la funció presidencial per part de François Mitterrand. Entre el 1984 i el 1988 fou diputat europeu, i aquest any, després de la revalidació presidencial de Mitterrand, va entrar al Govern com a ministre d’Educació. En aquest ministeri d’Estat s’hi va estar quatre anys.Després de la dissolució sorpresa, i finalment contrària als seus interessos, de l’Assemblea Nacional per part del President Chirac, Jospin va ser nomenat Primer ministre en un govern de cohabitació que va durar cinc anys, fins al 2002, quan va decidir tornar a presentar-se a l’elecció presidencial, com ja havia fet el 1995.L’esquerra s’hi va presentar en ordre dispers i amb cinc candidatures diferents, i la nit del 21 d’abril es va produir el gran xoc.

Jospin era exclòs de la segona volta, i el seu lloc fou ocupat per Jean-Marie Le Pen, que es va enfrontar a Jacques Chirac, que va tornar a guanyar la Presidència. Aquella mateixa nit, enmig del xoc i de la desesperació dels quadres i militants socialistes, i de bona part de la societat francesa, Jospin va anunciar que es retirava de la política. Al xoc i a la desesperació s’hi va afegir el drama.

Fou al voltant d’aquella retirada que Jospin i la seva esposa Sylviane Agacinski, filòsofa i pionera del feminisme a Europa, van decidir comprar una propietat a Ars-en-Ré, prop del Tennis Club.Ars-en-Ré és un dels deu municipis que conformen l’Île de Ré, una illa unida per un pont i per transbordadors a La Rochelle, al continent. Una illa que és un paradís dels ciclistes, dels amants del senderisme, dels esports nàutics i dels BCBG. Què és un BCBG? En francès és un acrònim que significa bon chic, bon genre, vaja, els pijos de tota la vida.

Ni Jospin ni la seva parella no es poden adscriure a aquesta classificació, sobretot perquè practiquen el bon humor, l’empatia i una distant proximitat, sense problemes. Ho sé perquè els freqüento quasi cada estiu a la platja de La Grange, al mateix municipi d’Ars-en-Ré. Invariablement, estic fent la sobretaula al restaurant Les Frères de la Côte, quan apareix la parella, que venen a la platja en bicicleta i amb alguns amics.

Només vull recordar que Lionel Jospin té ja 86 anys fets...Atès que la distància deu ser de tres metres, intercanviem algunes fórmules de cortesia i parlem sobre com va la meteorologia o si s’apropa el final de les vacances. I això és tot, ells se’n van a la platja i jo em quedo amb els meus amics comentant la jugada. M’agradaria molt tenir-hi altres tipus de converses, però no s’ha de ser ni invasiu ni pesat. Politesse obliga.I amb aquesta escena de platja, amb la sal i la sorra empegades a la pell, acomiado aquesta secció per aquest any. Si us sembla bé, l’estiu que ve hi tornaré. Ara, de moment, reprendré l’Amunt i Crits.