Jennifer Hermoso

Dos han estat les notícies que han omplert els mitjans de comunicació durant l’estiu, just quan els polítics i les seues polítiques deixen de ser novetat. La primera, l’assassinat a Tailàndia d’un doctor en mans del fill d’un famós actor espanyol. En aquest cas, ja ho veuran, no serà important el judici ni la pena imposada, l’important serà que aquest càstig sigui complert a Espanya, on ni les presons ni la justícia no són tan exigents i sí que són molt més respectuoses amb les vides dels condemnats. En definitiva, justícia i presons infinitament més humanitàries que les d’aquell país.

Segurament els nostres polítics sortiran a patolls reclamant aquest compliment a Espanya i fins i tot és possible que sigui un tema d’estat. Cal precisar que hi ha milers d’espanyols complint penes en països amb justícia i presons pitjors que la tailandesa, però, em consta que ningú no es recorda de la majoria d’ells.La segona notícia, el petó del president de l’RFEF a la campiona del món Jennifer Hermoso. En cap cas no defensaré un personatge d’aquesta mena, que, a més d’una gestió sota sospita, mai no hauria hagut d’exercir aquest càrrec. Només em queda solidaritzar-me amb Jennifer Hermoso i remetre’m a la nota de premsa del meu sindicat, de data 25 d’agost, en la qual exigíem la dimissió immediata del personatge.Em toca parlar ara d’altres Jennifer Hermoso, dones que treballen en mitjans i condicions, segons la meua opinió, molt més hostils.

Si em permeten, els parlaré de les meues companyes que treballen als centres penitenciaris catalans.Segons dades facilitades pel mateix Departament de Justícia, el 2022 es van produir 725 incidents als nostres centres penitenciaris i un total de 1.231 funcionaris agredits. Cada dia, sí o sí, tenim dos incidents i quatre agressions, de diferent gravetat. Una part d’aquestes agressions se les emporten les nostres companyes, que suposen, gairebé, la meitat de la plantilla.La condició de dona a les presons té, a més, un tipus d’agressions que li són pròpies a la seua condició. Abans de continuar amb el meu escrit ha de quedar ben clar el comportament molt correcte de la majoria d’interns i internes, però no hem de menysprear les agressions, a la vista està, que protagonitza un número reduït de reclusos, tant per la quantitat com per la gravetat.

Cada dia les nostres companyes, malgrat l’autoritat dels seus càrrecs, han de repetir una i mil vegades les ordres que donen. Si aquestes ordres les reben determinats interns d’una religió concreta són desobeïdes sistemàticament i provoquen comentaris humiliants i inacceptables. Han d’aguantar comentaris i gestos obscens, preguntes improcedents, distàncies curtes que van contra qualsevol norma d’educació. Alguns interns van fins i tot més enllà i, encara que no sigui habitual, s’han masturbat davant de les nostres companyes o les han sol·licitat sexualment de forma grollera.

Mestres que tenen greus problemes per dirigir una classe, infermeres amb problemes diàriament en el moment de repartir la medicació, funcionàries de vigilància sotmeses a conductes lascives i libidinoses. Aquestes últimes són les que els fan escorcolls humiliants, integrals o no, a ells, però és la seua identitat la que se’n ressent. Res d’això no és nou, passa des de fa anys, és el propi d’un sistema que ha estat afavorit per un Departament de Justícia feliç d’haver trencat el principi d’autoritat. Mentre escric aquest article, ens ha tocat atendre una companya, una altra més, agredida juntament amb dos companys més.

La conec bé: una dona valenta, capaç de treballar als nostres centres, cuidar els seus fills petits i estudiar l’oposició. I aprovar! En aquest cas, violència gratuïta, sense més ni més. Segurament sense cap conseqüència per als agressors, que saben perfectament que les funcionàries, igual que els funcionaris, no som considerats agents de l’autoritat. I si hi hagués algun tipus de responsabilitat, els agressors es declararan insolvents.

El Departament de Justícia, el mateix que gasta diners en pallassades, ja va dir en el seu moment que no acceptaria ser responsable subsidiari. Per educació amb els lectors m’he estalviat detalls escabrosos que gelarien el cor de qualsevol persona. Tret que es tracti del cor de la nostra consellera Ubasart, del secretari Calderó o del pijoprogre Iñaki Rivera. Dit queda