Masturbem la història de la histèria

Una psicòloga i sexòloga, amb diversos llibres publicats, detallava a la ràdio l’origen del “vibrador”. Incrèdul pel que havia escoltat, vaig consultar un llibre seu de sexologia i també ho afirmava: el “vibrador” va ser inventat a finals del segle XIX per un metge anglès per masturbar dones per tal d’alleugerir-les de la “histèria”. El mateix publica una revista d’infermeria de la Universitat d’Alacant, i es mostra en diverses pel·lícules. A El balneari de Battle Creek (The Road to Wellville), del 1994, un metge masturba una pacient per guarir-la. A Histèria, del 2011, van més enllà i desgranen la vida del metge Mortimer Granville, qui, de tant masturbar dones, se li enrampen els dits i inventa el “vibrador”. La histèria –del grec hystera, úter– la documenten Plató i Hipòcrates. Com els egipcis, creien en “l’úter errant”, que es movia pel cos i causava malalties. Al segle XIX l’úter ja estava quiet però la “histèria” continuava sent un calaix on cabia dolor de pit, abdomen inflamat, atacs de pànic, paràlisi, amnèsia, nerviosisme, nimfomania o frigidesa, etc. El tractament anava des de la hipnosi, la postració forçada al llit, el “compressor d’ovaris” (una gran pinça que comprimia l’abdomen), el tancament en manicomis fins a la histerectomia, l’extirpació de l’úter. És considerat un trastorn de “dones”, però pot afectar el 5-20% dels homes (de jove, Hitler va patir “ceguesa histèrica”). A meitats del s. XX els trastorns en la dona encara eren “histèria”. Per exemple, el 1940 Vladímir Nabókov estudia l’obra de Dostoievski i classifica els personatges masculins trastornats en psicòpates, epilèptics o amb demència senil. Per contra, al costat femení tot és unitari. Anastàsia (L’Idiota), Katerina (Crim i càstig) i “la majoria de personatges femenins presenten tendències histèriques més o menys marcades”. En psiquiatria, el 1952, al primer DSM (per Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals, en anglès), a la pejorativa “histèria” l’anomenaren “trastorn dissociatiu”. Després van acceptar la “psiconeurosi histèrica”, abolida al DSM-IV del 1980. Amb tot, encara cueja la “neurosi histèrica”, alteració física d’origen mental desconegut. The Technology of Orgasm. Hysteria, the Vibrator, and Women’s Sexual Satisfaction. Aquest és el llibre en què el 1999 la historiadora Rachel P. Maines va escampar la falòrnia del vibrador com a teràpia mèdica. Segons ella, a finals del s. XIX els metges i les llevadores practicaven penetracions vaginals per alleugerir els estats d’histèria. Els provocaven l’orgasme, un “paroxisme histèric” que les guaria. Però de tant penetrar cada dia una dona i una altra, en sessions de “fins a una hora”, se’ls enrampaven els dits. La solució la van trobar en el “vibrador”, un invent de cap al 1880 del metge britànic Joseph Mortimer Granville. Maines s’aprofita de les creences de l’època que relacionaven la histèria amb problemes a l’úter i als genitals, o a l’absència de relacions sexuals, alterant els escrits mèdics per encabir la teoria del vibrador com a instrument de plaer curador. Tampoc no va caure en el fet que llavors tot era pecaminós i ni tan sols els casats s’agafaven de la mà en públic. En aquest ambient de rigorosa moral, a la consulta dels metges masturbaven dones? S’ha de ser babau per a creure-s’ho. És més: en aquella societat puritana –o la nostra– acceptaven que metges i llevadores practiquessin sexe pagat amb dones? I no entrem en la vergonya, el flagell que relacionava la masturbació amb pecat quasi mortal i amb desgràcies (els homes es tornarien cecs i, paradoxalment, les dones histèriques), la basarda de les dones a exploracions genitals, l’ètica de les relacions facultatiu-pacient, etc. Incomprensiblement, el llibre de Maines va superar els filtres d’edició de la Universitat Johns Hopkins i va rebre diversos premis. Per la inconsistència dels seus arguments, anys més tard va haver d’admetre que tot era “una bonica hipòtesi”. Més greu és que aquesta falsedat la continuen validant alegrement els professionals de la medicina i la sexologia. Però va existir el “vibrador”? Al segle XIX els “vibradors” eren enormes aparells mèdics de massatge extern, moguts a vapor o a pedals, per tractar afeccions de la pell, pulmons, ronyó o càncer. El metge Mortimer en va perfeccionar un d’elèctric i portàtil, connectat a una bateria, amb un reduït cilindre que vibrava. A la dècada del 1920, amb les planxes i ventiladors elèctrics, els “vibradors” van entrar a les cases riques i als salons de bellesa. Perdut l’ús terapèutic, es va posar de moda entre les dones per rejovenir la pell. I la utilitat sexual (íntima, no mèdica) comença en aquesta època, quan apareix en fotografies eròtiques. El “vibrador”, com a “joguina” només per a finalitat sexual, va arribar a la dècada del 1960.