Principis o pragmatisme?

Estem immersos en les negociacions per investir el president del Govern espanyol. A una part de l’independentisme, que caldria mesurar objectivament i no només per les xarxes, li ha entrat el dubte de si fer-ho o no, moguda per principis. El gruix més important del moviment, però, crec que té clar que cal negociar, i si la negociació és reeixida que s’investeixi. Sobre tot això m’agradaria aportar un parell de consideracions: 1. Si hi ha possibilitat de conciliar principis i pragmatisme; i 2. Què es pot entendre per negociació reeixida?1. Tant menyspreable és el pragmatisme que el purisme dels principis l’ha de menystenir? En què fa malbé els principis acceptar allò que és útil? Són incompatibles principis i utilitat? La primera consideració que crec que cal fer és que tot té el seu moment i l’oportunitat és circumstancial. Si passa no n’hi ha d’altra, si més no en aquell moment, i ningú et diu que n’hi hagi alguna altra a curt termini. Ara hi ha una oportunitat. Una oportunitat que té calendari i, per tant, pot solucionar alguna cosa, però no ho pot tot. Certament els principis són de tot o de res, o sigui, si s’és coherent o no. No hi ha terme mig. Però usant la imatge de Sartre de les mans brutes, cal acceptar fins on de brutes. El límit de fins on el posen els principis. Ara bé, forma part de la vida mundana tenir-les-hi. Les imatges, però, per explicar tenen els seus límits i la imatge sartriana ens atrapa massa en la idea de brutícia. El platonisme ens ha rebaixat el món sensible a quelcom devaluat, però vivim en ell i està compost d’interessos que cal negociar. Potser millor parlar d’arbitrar entre interessos que de mans brutes. Els interessos poden ser contraposats, compatibles o coincidents. Està clar que si són contraposats la negociació no funcionarà. Sí que funcionaria si fossin coincidents, però no és el cas. Només ens resta fer-los compatibles, la qual cosa no és anar contra els principis. Ho seria si essent contraposats s’accepten per un interès personal i ocult, cosa que espero que no sigui el cas. A més, fer-los compatibles vol dir fer política. En resum, obtenir resultats útils no és necessàriament contrari als principis. És més, la mesura i l’abast de la utilitat els posen els principis i l’habilitat política. El que cal demanar als partits sobiranistes és que siguin sobirans en la seva presa de decisions, a diferència dels partits que depenen de les decisions que es prenen a Madrid.2. Què es pot entendre per negociació reeixida? Quina és la mesura de la utilitat que no violenta els principis? En primer lloc, perquè la negociació sigui reeixida ha de ser volguda per les dues parts. I dic negociació que no diàleg. El diàleg pressuposa la voluntat d’arribar a la veritat, mentre que la negociació busca l’acord entre interessos no coincidents sinó compatibles. En el cas que ens ocupa, quin és aquest acord? D’una banda, donar el que una part busca: la investidura. I de l’altra, treure’n contrapartides: l’amnistia n’és una, ja que reconeix l’error per part de qui va jutjar i condemnar injustament, i l’altra és el reconeixement nacional que ens permeti desenvolupar-nos com a país i no com a regió. Ambdues qüestions són de principis i pràctiques a la vegada. A això caldria afegir-hi algun benefici pragmàtic que apunti cap a la correcció del dèficit fiscal que viuen Catalunya i la resta dels Països Catalans, és a dir, País Valencià i les illes Balears.El 17 d’abril del 1931 va ser un dia amarg pel president Macià, però va arrencar el compromís de l’Estatut d’Autonomia que era molt menys que el que havia proclamat tres dies abans des del balcó del Palau de la Generalitat. I ningú no pot discutir que el president Macià era persona de principis, justícia, sobirania, progrés i solidaritat.