Què hem après amb la sequera?

El Segre ha arribat al límit de les seves possibilitats. El 25 d’abril va tancar el canal principal d’Urgell i tot just s’ha pogut preservar la producció de fruita amb les pluges de l’estiu i els regs d’emergència. En canvi, al Segrià, l’agricultura se n’ha sortit prou bé, ja que es proveeix dels rius Cinca, Ribagorçana i Pallaresa, gràcies als canals d’Aragó i Catalunya, Pinyana i l’auxiliar d’Urgell que han regulat de forma molt ajustada els cabals en cada moment. També, la zona més primerenca del Segrià ha salvat dignament la producció de fruita gràcies a les elevacions del tram final del Segre i de l’Ebre. Les restriccions s’han gestionat molt millor, es disposa de reserves intermèdies com l’embassament de San Salvador al canal d’Aragó i Catalunya o els pantans de la Séquia Major i de la Séquia del Cap del canal de Pinyana a Lleida. Enllà de la regulació, l’eficiència del reg ha estat el factor determinant. Les instal·lacions a pressió, regant per degoteig, s’han mostrat estratègiques. Estem fent tard amb la dita “modernització”, vocable que ens transporta a finals del XIX. Molt millor, tecnificació del regadiu. L’entrada en servei de més de 1.000 ha de reg pressuritzat, aquest estiu a Pinyana, són en el bon camí a seguir. Enguany hem acumulat experiència per gestionar els episodis d’escassetat d’aigua, ja siguin conseqüència de la manca de pluges o de l’augment sostingut de la demanda d’aigua (vora 8 milions de ciutadans a Catalunya i 20 milions de turistes l’any). Se cerquen noves fonts de subministrament no exemptes de gran complexitat. El cost operatiu de les dessaladores que operen per osmosi inversa és difícil d’assumir amb els preus actuals de l’energia i sembla que es traduirà en un fort increment en el rebut de l’aigua a Barcelona.Enguany hem après a regar molt bé amb menys aigua. Dotacions inferiors a 4.500 m3/ha per produir fruita, comportant estalvis mínims del 50%. Hem obert la porta al reg de precisió amb sensors que permeten al màxim les dosis d’aigua. La producció i la qualitat no són afectades en absolut, ans al contrari, poden millorar.Hem après també (molt important) que l’aigua s’ha de comptabilitzar i que anem cap a la tarificació per trams de consum que ja apliquen les comunitats de regants més joves com les del Segarra-Garrigues o el Segrià Sud. Cal premiar qui rega eficientment. A la Provença, també afectada a l’estiu per la sequera, solament han pogut regar les finques dotades de reg localitzat. En condicions d’excepcionalitat i emergència les restriccions han de ser inversament proporcionals a l’eficiència del reg. Contràriament al que algunes veus han expressat molt recentment a Lleida, el model econòmic de l’agricultura no està exhaurit. Li cal, com en tots els sectors, renovació continuada i ampliació d’horitzons. L’agricultura i la ramaderia són dinàmiques, adaptatives, fortament exportadores, ocupadores de professionals especialitzats i són liderades per productors i empresaris preparats per afrontar les dificultats.L’agricultura i la ramaderia continuen sent la peça fonamental de l’economia de Lleida i fan de tractor de la indústria alimentària, els serveis tecnològics, les instal·lacions i equipaments, l’obra pública, la recerca i el coneixement avançat.Però el nou escenari (les restriccions han arribat per quedar-se) exigeix esforços addicionals a tots els nivells. Cal que els regants, amb arguments molt ben fonamentats, influeixin al més alt nivell en la planificació de les infraestructures i en l’assignació de recursos hídrics. Alhora, els ciutadans hauríem de percebre molt positivament que la major part dels recursos del país es destinen a la producció d’aliments.