La vida et crida de nou, Crane

L’última vegada que vam veure l’icònic psiquiatre Frasier Crane (Kelsey Grammer) va ser el 2004. Els més veterans recordaran que, abans de gaudir de sèrie pròpia, havia estat un dels personatges habituals que circulaven pel bar de Boston de Cheers (1982). Resulta poc sorprenent trobar-nos amb una altra seqüela directa d’un clàssic de la televisió, entre altres revisions com Pares forçosos (1987) o El príncep de Bel-Air (1990), que a més va arribar a sumar 107 nominacions als premis Primetime Emmy juntament amb 37 guardons en els seus 11 anys de carrera a l’NBC. Tanmateix, l’esperada tornada a Boston del doctor Frasier durant la investigació del seu nou llibre es veu entelada per l’absència de pràcticament tots els membres de l’elenc original. Ara, l’eix central gira entorn del seu fill gran, Freddy (Jack Cutmore-Scott), que ha abandonat Harvard per convertir-se, per a lament del seu pare, en bomber –que en definitiva suposa una tornada als orígens per a Frasier, ja que el seu pare era policia i tampoc va entendre la seua decisió de dedicar-se a la psiquiatria–. També hi ha un pub, però en aquesta ocasió tampoc és Cheers, i entre els nous habituals de repartiment es troben la trasbalsada cap del departament de psicologia de Harvard, Olivia (Toks Olagundoye), un antic company d’universitat convertit en professor de Harvard, Alan (Nicholas Lyndhurst), i Eve (Jess Salgueiro), la companya d’habitació de Freddy, els quals deixen un sabor agredolç per als més nostàlgics perquè no són John Mahoney (Martin Crane), David Hyde Pierce (Niles Crane), Jane Leeves (Daphne Moon) i tants altres que van compartir escenari amb Grammer a la cinta original.

També ha canviat el lideratge darrere de la càmera, amb els showrunners Chris Harris (Com vaig conèixer la vostra mare) i Joe Cristalli (Life in Pieces) al capdavant del guió. Tanmateix, durant els nous 10 capítols ens trobem amb algun tribut a l’elenc clàssic, com l’homenatge a Mahoney al finalitzar l’episodi pilot –ja que l’actor va morir el 2017. “La vida et crida de nou”, recita Grammer en la versió actualitzada de Tossed Salads and Scrambled Eggs que es reprodueix en els crèdits finals de cada part, malgrat que ara la seua vida estigui emmarcada en el món acadèmic, giri entorn del seu fill gran i es trobi –potser massa– a faltar la majoria de grans personatges que el van envoltar en els vells temps.