Nietzsche, la dreta i l’amnistia

El malaguanyat filòsof Gianni Vattimo situa el naixement del nihilisme hermenèutic, l’única forma que té la filosofia contemporània de desplegar-se en tant que comprensió de la realitat en un horitzó temporal de sentit, en una de les moltes sentències de Nietzsche: “No hi ha fets, només hi ha interpretacions.” És a dir, els fets s’han de poder pensar, comprendre, dins d’un paradigma històric i vital. Vattimo reconeix, però, l’existència d’un nihilisme negatiu, destructiu, incapaç de voler comprendre. Qui ens havia de dir que avui els militants més actius d’aquest nihilisme són els que engreixen les files de la dreta política, mediàtica i judicial. Així es desprèn d’actituds com la de l’expresident Aznar, que va indultar en només un dia més de 1.400 persones l’any 2000, amb motiu del Jubileu catòlic, i arenga les masses a actuar contra la virtual llei d’amnistia. I a fe de Déu que ho fan davant les seus socialistes d’arreu, amb presència inclosa de polítiques com Esperanza Aguirre, expresidenta del Congrés, exministra i expresidenta de la Comunitat de Madrid, i amb una condemna tardana, falsària, per justificativa dels fets, i de boca petita per part de Feijóo, president del PP. Però més greu encara trobo el pronunciament, mai millor dit, del sector conservador del Consell General del Poder Judicial, amb el mandat constitucional caducat, sobre una matèria que queda fora de les competències de l’exercici del govern dels jutges i jutgesses, acompanyada de la conservadora Associació Professional de la Magistratura quan opina exageradament que estem davant del “principi de la fi de la nostra democràcia”. Moltes d’aquestes declaracions s’argumenten invocant el principi d’igualtat, un dels valors superiors del nostre ordenament jurídic, com estableix la Constitució al seu article primer. De sobte, davant la imminència d’un nou govern socialista, la dreta descobreix la igualtat. Benvinguda!, a l’herència il·lustrada que sempre ha defensat l’esquerra, amb la llibertat i la fraternitat-sororitat. Tanmateix, la igualtat adduïda és massa genèrica i abstracta, perquè ignora la lluita per una igualtat substancial, que amplia drets i llibertats, que redistribueix la riquesa de forma més equitativa, amb més justícia social, amb accés al treball i l’habitatge dignes i protegeix la ciutadania de les injustícies, la discriminació i l’oprobi, com els causats per les polítiques dels nous governs de PP-Vox. “La igualtat en drets (i de drets) és quelcom més que la igualtat davant la llei”, afirmava Norberto Bobbio. Aquesta defensa abstracta i sobrevinguda de la igualtat és un parany que, segons el nou raonament de la dreta, hauria invalidat els més de 1.400 indults concedits pel senyor Aznar l’any 2000, perquè faria inviable el dret de gràcia que la mateixa Constitució li reconeix al Rei al seu article 62. Seguint la voluntat de comprendre la filosofia hermenèutica, podem entendre que la gràcia, en forma d’amnistia, pot esdevenir-se a la llum d’un dels més nobles propòsits de la Constitució: la convivència democràtica. Com, si no, es curen les ferides que segueixen obertes d’ençà d’aquests anys de manca de diàleg i desistiment de la política? Anys aquests en què s’ha fet abdicació d’autenticitat democràtica, segons l’expressió de Juan J. Linz en el seu anàlisi sobre la crisi de la democràcia, escrit a finals dels anys vuitanta. Aquest teòric ja advertia que és mala solució, de dubtosa legitimitat, “deixar que el poder judicial prengui decisions essencialment polítiques en una democràcia”. Per això, l’amnistia ha de recuperar la política en el marc de la qual no hauria hagut de sortir mai. En fi, la gràcia, de ressonàncies religioses, és la més alta vocació a la qual aspira l’ésser humà, com dirien els teòlegs, perquè implica perdó, retrobament (amb Déu o els altres o tots dos, segons la fe o manca d’ella de cadascú) i una nova vida (personal, espiritual, col·lectiva, política). Sembla mentida que la nostra dreta, que es declara majoritàriament tan catòlica, ho hagi oblidat! És clar que potser és coherent amb l’espiral nihilista en què ha entrat, fent bo el principi encara més conegut de Nietzsche del Déu ha mort. No perdo, però, l’esperança que algun dia, en aquest retrobament necessari, també hi sigui aquesta dreta que ara crida tant. “No hi ha fets, només hi ha interpretacions”, deia Nietzsche, però afegia: “i aquesta és també una interpretació”, perquè cadascú, des de la seva perspectiva, té una missió en pro de la veritat.