Les nostres llengües al Congrés

El pensador Pascal Bruckner va escriure el 1994 un petit assaig, fi i encertat, sobre l’ambivalència entre el cosmopolitisme i la globalització titulat El vértigo de Babel. Hi defensava que l’autèntic cosmopolitisme “està arrelat en la profunditat de diverses memòries i múltiples singularitats”, davant d’una globalització que “nega les diferències entre cultures en nom d’un universalisme paupèrrim”. Obria aquesta obra amb unes paraules del sociòleg liberal Raymond Aron: “L’home és l’ésser que parla, però hi ha milers de llengües. Qui oblida un dels dos termes recau en la barbàrie.”En efecte, l’humà és un ésser de llenguatge. El seu món és el llenguatge. De fet, la cadena de l’ésser és la cadena del llenguatge, transmesa de generació en generació. El llenguatge, en la forma d’una llengua, no li és aliè o exterior, sinó que forma part intrínseca de la seua naturalesa, “en virtut del qual el món de les sensacions es converteix en un món de representacions”, segons el filòsof Emilio Lledó. El llenguatge és activitat entre individus i creació del que parla. Per això, el llenguatge se’ns presenta com una cosa tant subjectiva (la nostra manera peculiar de representar-nos les coses) com objectiva (fruit d’una comunitat cultural al llarg de la història).Però hi ha milers de llengües. I cada una d’aquestes guarda alguna cosa com un íntim to vital, com diria Herder, referent de la filosofia del llenguatge, encara que conegut també pel seu clar anticosmopolitisme. Tanmateix, un cosmopolita contemporani, George Steiner, d’origen jueu, agraeix al seu pare l’aprenentatge del grec antic, perquè “va veure que cada llengua que s’aprèn és una nova llibertat, una llengua nova, un cosmos i un món en si mateix”, ens recorda Bruckner. Aleshores, es pregunta aquest, “per què no elogiar el sabor de les petites societats, les llengües i els dialectes regionals?”Per què no assaborir, a més de la nostra rica llengua comuna i internacional, el castellà, les altres llengües oficials (el català, l’aranès, el gallec, l’eusquera) al si de la sobirania popular, això és, el Congrés dels Diputats, en el seu ús lliure i indiferent, reflex de l’Espanya plural i diversa que representa, segons la reforma del reglament que venim d’aprovar en sessió plenària? No en va, aquestes llengües constitueixen una riquesa que nodreix el nostre “patrimoni cultural”, objecte d’especial respecte i protecció, segons resa la Constitució al seu article 3.Abans de Herder, Aristòtil va definir l’home com l’animal que té logos, és a dir, llenguatge, però animal polític. Per tant, el llenguatge no és un mer instrument de comunicació, entesa aquesta com a mera transmissió d’informació, sinó que el llenguatge crea comunitat, fa possible l’entesa i acostament entre diferents, cada un amb la seua llengua, perquè el logos, en paraules de Lledó, “creix i encoratja entre les estructures de la societat, en la convivència de l’home amb el món creat per ell, i amb els altres homes”.Les llengües ens arrelen a una tradició, a una cultura, a un paisatge familiar, des del qual entenem el món i els altres. Si no s’arrelen, caminem a cegues i tot ens resulta artificiós. Només des de la nostra singularitat podem obrir-nos a l’altre. I descobrim que la unió només és possible a partir dels diversos.Per això, les intervencions dels diputats i les diputades en les diferents llengües d’Espanya no és un simple joc dialèctic capritxós, sinó la millor expressió del ric entramat cultural en el qual Espanya es desenvolupa. Amb la possibilitat d’utilitzar l’aranès, el català o el castellà al Congrés, els representants som avui més representatius, i Espanya està més cohesionada per mitjà de la seua diversitat, com a mirall del cosmopolitisme roig i arrelat que proposava Bruckner.