‘Du côté de chez Blai’ (En la mort de Blai Arrarás)

M’assabento de la mort sobtada del poeta Blai Arrarás, ara ja fa uns dies, i no puc evitar mirar enrere quan Lleida naixia en la modernitat cultural, cap allà finals dels setanta. En aquell temps, Blai va ser un dels personatges del paisatge cultural en una ciutat que es desempallegava del franquisme i s’obria a un ambient de llibertat en els costums. Era un jove elegant, un dandi a l’estil Wilde, un esteta que havia begut de moltes lectures, de la música del David Bowie –li encantava maquillar-se a l’estil Ziggy Stardust– i tenia una certa tendència autodestructiva.

 Era un estudiant brillant, amb una certa fama de polemista i també, un poeta, maleït, com no podia ser d’una altra manera. La darrera vegada que vaig ensopegar amb Blai Arrarás va ser l’any passat arran de la lectura del llibre El silenci de l’angle, la biografia de Guillem Viladot de l’escriptora Teresa Ibars. Hi he tornat aquests dies i en unes poques pàgines, Ibars fa una evocació excel·lent de la figura del poeta, un retrat impecable de la seva personalitat i de la trajectòria literària. Arrarás va publicar als 18 anys un llibre de poemes, El aliento precoz y otras historias, a l’editorial Lumen, amb un pròleg molt elogiós signat per Anna Maria Moix. El poemari va recollir moltes bones impressions i alguna lloa dels intel·lectuals de l’època. 

Blai sovintejava l’amistat de Víctor Siurana, Guillem Viladot, Jordi Jové, Anna Caballé, Jaume Pont o Pere Rovira, entre d’altres. El recordo com una figura decorativa imprescindible, copa en mà, dels locals de moda d’aquells anys, Cosa Nostra, Antares, l’Europa, Lo Mico Nu o la Cafeteria París. Tenia prestigi. El poeta Carles Maria Sanuy, poc donat als elogis, creu que “Arrarás és, potser, el millor poeta de la meva generació”.

A mitjans dels 80, Arrarás va anar a estudiar semiòtica a la universitat de Perugia a Itàlia encara que la seva tesi doctoral, sobre la moda en l’obra de Marcel Proust, la va llegir a la Universitat de Bolonya amb cum laude. Un dels seus mestres en la seva estada italiana va ser l’escriptor Umberto Eco. Semblava que el poeta maleït tenia futur com a semiòleg, però aleshores tot es va començar a tòrcer. La mort de la seva germana Montse en el terrible accident del pas a nivell de Juneda, el març de l’any 1988, el va afectar profundament, i, al cap de poc, dues desaparicions més van acabar de tocar-lo emocionalment, el seu pare i el seu amic i mestre, amb el qual compartien la passió per Proust, Víctor Siurana. Així va acabar la prometedora carrera lírica i intel·lectual de Blai Arrarás. Es va enfonsar.

Blai Arrarás va ser un estel que brillava amb llum pròpia, però la seva resplendor era tan potent que va esgotar massa ràpid l’energia que el feia destacar. La seva història és com la d’una joguina trencada pels cops de la vida corrent, una aventura fugaç que deixa un rastre enlluernador abans d’entrar en el forat negre de la depressió, l’aïllament i el silenci. Ha mort bastant jove, i ha estat un cadàver formós, però no es mereix l’oblit.