Més de la mateixa 'Austràlia'

Els guions de Baz Luhrmann (Moulin Rouge, Elvis) són coneguts per la magnificència que emana de les seues històries. Austràlia (2008), homenatge a la seua terra natal, tampoc va ser una excepció. I com en tantes altres ocasions, el que va començar com a pel·lícula va acabar serialitzant-se a tall de reciclatge.

Sota el títol Faraway Downs, ens trobem amb una versió estesa de la mateixa història que el film. Amb la II Guerra Mundial com a teló de fons, una aristòcrata britànica anomenada Lady Sara Ashley (Nicole Kidman) viatja fins al nord del continent australià per convèncer el seu marit de vendre un ranxo de bestiar –el nom del qual dona títol a la sèrie–. Tanmateix, a l’arribar-hi descobreix que aquest ha estat assassinat i haurà d’enfrontar-se a un ambiciós ramader que respon al nom de Rey Carney (Bryan Brown), la pretensió del qual és la d’apropiar-se les seues terres. Per defensar la propietat, Ashley comptarà amb l’ajuda de Drover (Hugh Jackman), un altre ramader una mica tosc amb qui a més iniciarà el tòrrid romanç sobre el qual transita el drama. Tot plegat vist, en aquesta nova versió del film, des dels ulls del jove Nullah (Brandon Walters), un nen mestís que treballa a la finca d’Ashley i que es troba atrapat en la política racial del govern australià de l’època –ara coneguda pel sobrenom de les Generacions Robades–. Quan es va estrenar el film, tant crítica com públic es van dividir entre els que van quedar encantats amb la història de Lady Sarah Ashley i els que al contrari van considerar que podien haver invertit les gairebé tres hores de visionament a fer alguna cosa millor. No en va, dels 130 milions de pressupost amb què va comptar la producció, es van aconseguir recaptar 211 milions a taquilla a nivell mundial, però va acabar per esvair-se ràpidament de les cartelleres dels cines. Una cosa similar ocorre amb els sis capítols que componen aquest xou, però ara amb 222 minuts de metratge en total. Una segona oportunitat estesa per al text de Luhrmann, amb una banda sonora completament nova composta per Kara Talvee, però amb una narrativa que s’ha alentit significativament respecte a l’obra original. En part més del mateix, en part reinvenció, el cert és que el nou enfocament d’aquesta versió aporta una mica de frescor a una història que, des d’Allò que el vent s’endugué (1950), ja hem vist milers de vegades.