Com és possible?

A casa és costum fer tarda de sofà i manta cada diumenge que se celebra La Marató. Normalment, ens toca de prop per una raó o altra, i en tot cas sempre ens assabentem d’alguna cosa. Aquest any, però, hem après més que mai. I la veritat és que és molt llastimós. Com és possible que hi hagi tan poca informació sobre les malalties o trastorns que afecten les dones?Fa pocs anys que es coneix com és realment un clítoris (no, no és tan sols un botonet), fins aquest any no s’han començat a provar els productes menstruals amb sang real (que no és de color blau) i era el 1991 quan es van començar a incloure les dones als assajos clínics. Després de 32 edicions de La Marató, hem après que la regla no ens hauria de fer mal (no recordo cap mes que no hagi hagut de medicar-me) i que hauríem de conèixer com funciona el nostre cicle menstrual i quins canvis experimenta el nostre cos. Hi ha un gran desconeixement dels efectes que tenen els mètodes que ens recepten per regular la regla, com ara les pastilles anticonceptives, i ja no parlem de la menopausa, la gran desconeguda. I això que afecta la meitat de la població!L’explicació és tan fàcil com increïble alhora: els homes no tenen ni la regla ni la menopausa, però durant segles han tingut la nostra salut a les seves mans. Una mirada androcèntrica que ha comportat un biaix de gènere tan gran que sembla impossible que, encara avui, sigui tabú parlar de la regla o la menopausa en molts cercles. I el més greu, el desconeixement que tenim nosaltres mateixes sobre el nostre cos.A tot plegat hem de sumar la violència obstètrica. A vegades arriba de la persona que menys t’esperes, una dona. En el meu cas estava embarassada per segon cop. No em trobava bé des de feia dies, i intentava fer repòs, però un dia van començar uns dolors forts. Estava de quatre mesos i, per tant, era evident que alguna cosa no anava bé, gens bé. Amb el meu marit vam anar fins al CAP i allí la metgessa que estava d’urgències ens va atendre. Un cop feta la primera exploració ens va dir, sense embuts, que estava tenint un avortament, i tot seguit: “Per què plores? El màxim que et pot passar és que el perdis.” Sagnant i desconsolada vaig marxar cap a l’hospital. Com és possible?