Elogi de la follia

Erasme de Rotterdam (Rotterdam, 1469-Basilea, 1536), humanista, escriptor, llatinista i hel·lenista, renovador de l’església, europeista convençut, fou un personatge clau en la gloriosa i complicada transició entre els segles XV i XVI. Encara avui es recorda amb admiració la solidesa de la seva cultura, el seu aperturisme i les seves brillants intuïcions, en una època convulsa marcada per l’aparició del luteranisme i les terribles guerres de religió que se’n derivaren.Fou ordenat sacerdot l’any de gràcia del 1492. Matriculat el 1495 –i doctorat– a la prestigiosa Universitat de París, allà descobreix la “devotio moderna”. Viatger a Itàlia i a Anglaterra, lliga una gran amistat amb Thomas More, que el va introduir en una atraient síntesi de platonisme i cristianisme.Un home tan culte i tan sol·licitat ens obsequià amb una perla literària revestida d’ironia, però que conté una càrrega de profunditat contra els jerarques del seu temps: Elogi de la follia. La va escriure a casa de Thomas More. Se li va acudir la idea travessant els Alps i va enviar una carta al seu amic anglès: “Tal com no hi ha res de més frívol que parlar frívolament de les coses serioses, tampoc hi ha res de més divertit que fer broma sense deixar-ho entendre gaire.”Parla amb facúndia la Follia: «Posseïm de Sòfocles un bellíssim elogi que ens dedica: “És en la inconsciència com es viu millor.” ¿No ho veieu com aquests homes tan sorruts que es dediquen a l’estudi de la filosofia, moltes vegades fins i tot abans de ser joves ja han envellit? Els meus necis, per contra, són grassonets i lluents, amb bona pelladura, tal com els porcs d’Acarnània.»“La guerra, ¿no és el camp i la font de totes les accions famoses? Ara, ¿hi ha res de més estúpid que emprendre una contesa en què totes dues parts sempre en surten perjudicades, que no pas afavorides?”“Després de tot, que és la vida humana sinó una representació en què tothom actua com una màscara i cadascú interpreta el paper corresponent fins que el director l’obliga a retirar-se del prosceni?” A Elogi de la follia tots passen per l’adreçador: els gramàtics, els dialèctics, els poetes, els religiosos, els teòlegs.. També hi surten retratats els monjos i el mateix papa: «Llur afany no és assemblar-se a Crist, sinó diferenciar-se entre ells. Per això els fan tan feliços els sobrenoms: els uns s’agraden d’anomenar-se “franciscans” i, entre ells, n’hi ha de “recoblates”, de “menors”, de “mínims”, de “bul·listes”. Després hi ha els “benedictins”, els “bernardins”, els “brigitins”, els “agustins”, els “guillimistes”, els “jacobins”; com si fos poca cosa el nom de cristians.Igualment els pontífexs, tan diligents a recollir diners, encarreguen les tasques massa apostòliques als bisbes, els bisbes als rectors, el rectors als vicaris, els vicaris als frares mendicants. I els darrers les tornen a confiar als qui xollen les ovelles.»Finalitza Erasme l’Elogi, curiosa barreja de teologia paulina i sàtira romana –com algú ha descrit– amb dues citacions, una de Salomó: “Com més saviesa, més neguit, i com més ciència, més angoixa”; i l’altra de l’Eclesiastès: “El nombre dels insensats és infinit.” Un intel·lectual humanista de la seva talla va deixar una profunda traça en els seus contemporanis i en les successives generacions fins a constituir-se en corrent de pensament i d’actitud mental l’erasmisme.