2024: Any Magre

Deia el pensador suís Johann Kaspar Lavater que “la veritable grandesa d’una persona no es mesura per la seva riquesa o posició social, sinó per la seva noblesa d’esperit”, un valor que sense cap mena de dubte encarnava a la perfecció Jaume Magre, el gran activista cultural de qui aquest 2024 Lleida commemorarà els 100 anys del seu naixement.Magre fou un convençut polític d’esquerres que portava tatuat als seus gens el republicanisme, el socialisme i el catalanisme –el seu pare va ser diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya durant la República–, duia encesa la flama perpètua de la promoció de la cultura com a estendard inqüestionable perquè una societat pogués avançar, i vàrem tenir la fortuna que centrés bona part d’aquest objectiu en la ciutat de Lleida i que dediqués sense defallir els seus esforços en la defensa de la llengua i la cultura catalanes. Quatre dècades d’anorreament de catalanitat, de llibertat i de drets havien deixat la nostra ciutat submergida en una catarsi cultural, en la qual la figura de Jaume Magre s’havia erigit en una de les escasses illes desertes enmig de l’oceà, que va comptar amb el suport imprescindible de la seva dona, Roser Ferran, sense la complicitat de la qual no es pot entendre tota la seva empremta.Aquí trobem iniciatives tan cabdals com la seva Alliance Française, entitat que va dirigir durant un quart de segle (1955-1980), que va difondre la llengua i la cultura veïna en aquella època negra, marcada per una autarquia que s’esmerçava i de valent per generar la falsa il·lusió que estimar i valorar tot allò nostre –allò espanyol, mai català, només faltaria– era el camí de la perfecta rectitud i que tot allò de fora, de l’estranger, si ho tocàvem, ens corrompria i ens convertiríem en estàtues de sal.La lluita i resistència cultural davant les martellades del franquisme impulsada per Magre va ser clau en els moments més obscurs, quan semblava que tot el que sonava a català i a Catalunya estava condemnat a una mort probable, dolorosa i propera. A persones com ells els devem tant que mai els podrem compensar. La seva entrada com a regidor de Cultura en el primer ajuntament democràtic (1979) va capgirar com un mitjó l’statu quo tardofranquista i durant els 12 anys en què hi va exercir va revolucionar aquella ciutat esmorteïda culturalment fins llavors, amb un ventall d’iniciatives: una nova concepció del Conservatori de Música, la creació de l’Escola Municipal de Belles Arts o de l’Aula de Teatre, només per posar tres exemples paradigmàtics.La seva tasca va ser ingent i exemplar per a una generació, i la seva desaparició va deixar un buit immens, però, alhora, un llegat enorme de saviesa i de savoir faire. Ara, amb l’arribada de l’Any Magre, és el moment de desgranar la seva tasca, recuperar-la amb més força i tornar-la a col·locar al lloc que li correspon, una comesa que serà comissariada per Juan Cal, a qui ens posem plenament a la seva disposició per col·laborar en el que faci falta en el temps d’homenatge i reconeixement que necessita, en una ciutat no gaire avesada a la gratitud i als reconeixements públics a aquells que emprenen i lideren malgrat les crítiques dels que s’ho miren de cua d’ull. Magre va ser un home de llum i si hagués viscut als temps de la Il·lustració, segur que hauria brillat entre els millors. Li va tocar Lleida, per sort per a nosaltres, perquè va venir a rescatar-nos de la foscor i de les ombres que ens encerclaven, i ho va aconseguir.Gràcies, Monsieur Magre i benvingut i benaurat 2024. Que tingueu una bona entrada d’Any Magre.