Temps de cireres

Els veig pel carrer, al mercat, ciutadans actius que saluden i sumen mirades. Són el millor d’una societat sana, els que posen fisonomia a molts sentiments, són una germandat de persones vitamina, membres d’un club que exigeix molts anys per ser-ne soci.Parlem d’uns herois i heroïnes capaços d’entrar valerosament dins una habitació a les fosques, tampoc els espanten els llamps i encara menys els trons..., però l’esglai, el pànic, els domina quan el petit de la família es tapa el cap amb un tovalló i crida “uuuuh”. A casa seva es viu un sentiment captivador, els padrins expliquen coses millor que la tele, la padrina prepara menjars diferents i macarrons excepcionals i mai no perd el costum de pentinar-los amb aigua de colònia. Però el més important és que tots senten que es viu estimació, una felicitat que s’enllaça, com les cireres del cistell, n’agafes una i te n’emportes un reguitzell. Els padrins intentem donar-los una explicació a temes evidentment preocupants: “Padrí, per què els avions per volar no mouen les ales?”, o altres que depassen el domini de la filosofia de la ciència: “Padrí, si una persona es mor i va cap al cel, pot xocar contra un avió?” Preguntes que fàcilment sorgeixen quan el pati de la teva escola és en la línia d’enlairament de l’aeroport de Reus. Sempre que és possible vaig al col·legi a recollir els meus nets. La trobada és un regal, un goig, i és que sentir-se estimat és una de les claus per ser feliç. La gent gran som pilars de la família que a pas de pardal ens desgastem, a vegades sense que ningú se n’adoni. Un cor en pau pesa poc, però tots sabem que a ben anar els abandonarem abans que els altres. Amics i amigues grans, ara permeteu-me un consell: també recordeu-vos sovint de vosaltres mateixos.No és que siguem uns antics per dir “quan jo era jove.. ”, de fet, sense sospitar-ho, estem donant una petita lliçó perquè aprenguin a mirar la vida en perspectiva i, ves per on, amb això deixem petjades que duraran anys. Som vells mestres de camins i d’història. Les persones grans tenim l’obligació de transmetre la nostra experiència per aconseguir més amb menys esforç, però el món s’ha tornat diferent, els llops surten amb avantatge, triomfa el teatre de l’inconsistent protagonitzat per uns dirigents que no afronten els nostres problemes, en especial els econòmics. L’espectacle de la incompetència que percebem en les persones a les quals hem encarregat el futur de les generacions és depriment. Tots, els d’aquí i els d’allà, semblen “escolanets d’amén”. Els veiem als diaris i discursejant a la tele, ben riallers o, segons com, amb cara d’enfadats.. Si fossin pagesos, no collirien gaire. Amics i amigues, cada instant es converteix en passat. Algun dia, com aquelles arracades de cireres, formarem part dels records d’altres generacions i potser també serem protagonistes de meravelloses històries que explicaran als seus nets. Tant de bo poguessin contar que durant l’hivern de 2024 van tornar a florir els cirerers i la pau. Ah!, per si encara el marrec del tovalló al cap no ho sospitava, els padrins i padrines formem part d’una colla excepcional: no morim.. ens tornem invisibles!