En nom de l’avi, Joan Salat
M’ha sorprès l’article publicat aquest mes que se celebra els 30 anys de la remodelació de la plaça de l’ajuntament de Cervera per l’alcalde Salat, el meu avi. No només perquè fa 29 anys que no és alcalde i 16 que és mort, sinó perquè, com a cerverina, en aquells anys, no recordo el dramatisme que l’autor dona a entendre. També sorprèn el moment escollit, en què la meva mare i historiadora, M. Tresa Salat Noguera (https://www.segre.com/ca/opinio/col-laboracio/230910/teresa-salat-dona-que-fer-estimar-cervera_192835.html) no fa ni 6 mesos que va morir i se l’havia de nomenar filla predilecta de Cervera aquest mes. Massa “moment Salat”? Potser algú ha recordat l’alcalde Salat amb simpatia i per aquí no es passa. Ja se sap, misèries de poble. O potser són paranoies de neta i la plaça és una abominació per a la qual cal dedicar una pàgina d’aniversari. Vivim en una democràcia i, si s’han fet errors, cal alçar la veu. No sé la resposta correcta, però poc importa, estic ofesa pel to, no la crítica. L’article se centra en la figura del meu avi com a representant “de les corporacions municipal i la comarcal”, que va tirar endavant un projecte “rebutjat de forma massiva pels veïns”. Només hi ha 2 excepcions: en un paràgraf s’informa que el seu altre gran projecte fou la vianalització del carrer Combat, que “tampoc va estar exempt de polèmica”, i un mal ajustat paràgraf on es diu que també va fer alguna cosa bona (se’n diu article de contrast). Les fotos escollides, el meu avi inaugurant la plaça i “una de les concentracions veïnals”, semblen centrades a oferir una imatge de poble contra sistema. Potser un abans i un després de la plaça hauria ajudat els lectors no cerverins a apreciar l’horror de la malifeta i també, cal dir-ho, oferir un molt faltat context a l’article. El meu avi va ser alcalde de Cervera durant 27 anys, fins que es va jubilar. Això equival a 6 reeleccions per la ciutadania de Cervera i inclou més de dos grans projectes. Deu ser que la imatge d’alcalde contra el poble és més personal que històrica? Així doncs, l’autor s’oblida de clarificar que avui tot Cervera celebra tenir el carrer Combat per als vianants. Tampoc no en sabem gaire de l’opinió dels Cerverins d’aquesta plaça, ja que tot i haver tingut 30 anys, el periodista no ha tingut temps d’obtenir cap estadística. Només a la dreta, amb una foto exageradament gran, hi ha l’opinió de la Teresa Porredon. Ja se sap, cal ocupar l’espai, i demanar a diverses persones de diferents generacions o fins i tot a representants d’alguna institució o agrupació cerverina és feina. El periodisme està bé, però massa cansa. Dita ciutadana de Cervera recorda que fou “possiblement la manifestació cívica més gran de la democràcia”, fet que costa de creure en un període de postmoviments d’independència. També explica que “l’obra no va contribuir a millorar la zona històrica” i poc més. Tal vegada després de 30 anys de rancor, m’hauria imaginat un argumentari més desenvolupat i, Déu no ho vulgui, algunes dades quantitatives de suport. La meva ofesa principal, però, rau en el subtítol. En un món de superlatius, el SEGRE no es manté al marge. Tot i així, per l’estima profunda del meu avi a Cervera, prefereixo capgirar-ho. Per tant, vull animar els lectors a venir a viure a Cervera, una ciutat tan tranquil·la que “la primera gran mobilització veïnal de la democràcia” fou per una plaça lletja.
