Pas a nivell sense barreres

Si Avui és dimarts, el lector de SEGRE s’hauria de trobar al diari un article d’Abderrafie Ettalydy, un de Txema Martínez i un de Jaume Sellés en aquest precís espai que ocupo excepcionalment, perquè Jaume Sellés ha decidit abaixar la barrera de la seua columna Pas a nivell. Fins aquí, res d’excepcional. A la casa hi ha hagut grans articulistes que un dia van decidir plegar per raons diverses: Josep Vallverdú, Pep Coll, Maria Pons o Albert Villaró, per citar-ne uns quants. 

Però per què ha deixat d’escriure Jaume Sellés? Aquí, estimats lectors, tenim un problema. I greu. El dimarts 13 de febrer Sellés signava la columna Batibull. 

Què deia és el de menys. Podríem fer nostre allò de “no estic d’acord en el que diu, però defensaré amb la meua vida el seu dret a dir-ho”. Voltaire no va pronunciar mai aquesta frase, però se li ha atribuït perquè va ser un defensor fanàtic de la llibertat d’expressió, que és una de les grans conquestes de la modernitat des de la Il·lustració. 

Es pot estar en desacord amb el que deia Jaume Sellés en el seu article. No perdré ni un segon valorant el contingut de la columna, perquè tant és. Fins i tot s’hi pot estar en profund desacord. Però això mai pot legitimar l’assetjament. Els articles es poden contestar, només faltaria. 

Però una cosa és fer una carta a la directora expressant el legítim enuig d’un sector amb un articulista i una altra de molt diferent és fer un acte de protesta al seu poble. Segurament els convocants no van adonar-se de com d’intimidatori resulta que t’assenyalin d’aquesta manera. Això no és discrepar, això és pressionar. A ell i a la seua família. “En els 900 passos a nivell que he escrit, sempre he dit el que pensava. (...) Els ofereixo barrar per sempre el pas a nivell només a canvi del seu oblit. Em sembla un bon tracte que ens deixaria, a mi, la tranquil·litat de no tornar a ofendre’ls més; a vostès, centrar-se en el que importa i al diari, temps per reflexionar-hi. De part meva, ja està tot dit. Si per sort hi estan d’acord, no cal ni que em contestin. Amb el silenci administratiu en tenim de sobres!”. 

Així acabava Quinze cotxes i un tractor, la seua darrera columna. En una democràcia no hi ha res que estigui per sobre de la llibertat d’expressió que, juntament amb la presumpció d’innocència, són dos drets fonamentals, reconeguts per la legislació internacional i dels quals sempre farem bandera de forma apassionada. Torna quan vulguis, Jaume.