Hem fet tard!

Hem de plànyer una nova mala notícia per al patrimoni de Lleida. L’enderroc de la casa número 22 del carrer Boters ens ha fet perdre un element singular del nostre passat: una magnífica barana del segle XVIII. Formava part d’aquelles elegants i funcionals proteccions que llueixen els balcons de la ciutat, que habitualment passen desapercebudes per la majoria dels vianants, més pendents d’allò que hi ha al mateix carrer, a les plantes baixes de les cases o a les pantalles dels mòbils. És un exercici que recomano: mirar cap a dalt i descobrir, a més de detalls força interessants en les façanes dels edificis, els treballs delicats que sovint embelleixen les baranes dels balcons de les cases, sobretot d’aquelles que encara són dretes al casc històric.D’aquestes n’hi ha, n’hi havia millor dit, tres de meravelloses. Una és la corresponent al balcó del Serraller del 1767, perfectament integrada a la façana del Palau de la Diputació. L’altra, de molt llarga, és al primer pis del número 2 del carrer la Palma, i finalment la que avui planyem la seva pèrdua.El carrer Boters era un dels carrers gremials amb solera que hi havia a la Lleida antiga; de fet, era el que donava a la porta de la muralla del mateix nom i, per tant, era una de les entrades a la ciutat medieval i moderna. Ara és un carrer força degradat, on la immigració menys integrada rau de manera especialment manifesta. Moltes de les cases han anat caient i els solars esdevinguts han canviat la visió d’un important vial de la vella trama urbana. Des de feia uns anys, un edifici, el número 22, es mantenia sereny, aïllat. La mitgera oriental aïllada i protegida convenientment, cosa que no s’havia fet per l’occidental, i que va facilitar el col·lapse de l’antiga estructura. Fins aquí una història repetida en moltes cases del nostre malaguanyat casc històric. Però el balcó del primer pis de la casa de Boters tenia una barana que era una mostra esplèndida de la serralleria lleidatana. Un treball de columnetes barroques ben elegants, amb les lletres S i P, que poden ser inicials del propietari; I i H que suggereixen més una variant incompleta de l’anagrama de Crist. Però el més interessant és al bell mig de la balconada: un “Víctor” de disseny original, sota un arreu. I finalment la guinda del pastís: la data “1796”. Veritablement tota una joia que sempre havíem temut per la seva pèrdua.Quan sortí publicada la notícia del seu prompte enderroc vaig passar per la casa i vaig poder conèixer la seva propietària. Va mostrar-se disposada a lliurar la balconada a l’Arxiu Arqueològic i quan l’escrit formal de cessió estava a punt d’entrar al registre de la Paeria va produir-se malauradament la caiguda de l’edifici. Per tant, tot i que estava ben encaminada la manera de salvar una poc coneguda joia del nostre patrimoni, hem fet tard perquè aquell bonic i interessant element de la serralleria de Lleida hagi pogut arribar a integrar-se en aquell espai tan important per a la Història de la ciutat.