Una terrenal odissea de la paranoia

La divisió de streaming d’Apple comença a fer gala de la seua fama per la passió per la tecnologia i la innovació amb un catàleg que cada vegada aposta més pel gènere de la ciència-ficció. A cavall de l’odissea espacial de Para toda la humanidad (2019) i el psicothriller de Separación (2022), ambdós títols també disponibles a Apple TV+, Constelación (2024) prova –sense gaire èxit– d’assolir el nivell de qualitat d’altres xous com Silo (2023) o Fundación (2021). A la protagonista, Noomi Rapace, ja la vam veure enfundada com a cosmonauta a Prometheus (2012). Però en aquesta ocasió, la trama es torna molt més terrenal encarnant Jo Ericsson, una astronauta traumatitzada després de patir un accident a l’Estació Espacial Internacional i que mostra símptomes de paranoia quan torna a la Terra. Magnus (James D’Arcy), el seu marit, sospita que l’estrany comportament de Jo és fruit de l’estrès posttraumàtic, però per descomptat la realitat serà molt més complexa –i aterridora–. Peter Harness, creador de la sèrie, també és un vell conegut per als fans de la ciència-ficció pel seu treball com a guionista a Doctor Who (2014-2017) o la seua particular versió de La guerra dels mons (2019) per a la BBC. Aquí, advoca per desenvolupar la narració mitjançant l’alternança de diverses línies temporals, obtenint com a resultat un excessiu alentiment de la història totalment innecessari. L’eix vertebral és, més enllà del recargolat embolcall conspiranoic –a l’altura de Capricorn u (1977), film en el qual un reporter i tres astronautes conformen una farsa juntament amb la NASA per ocultar el fracàs de la primera nau llançada a Mart–, la relació entre Jo i la seua filla Alice –la interpretació de la qual per part de Davina i Rosie Coleman destaca com un dels punts més positius de tota la cinta–. Si a Interstellar (2014) tot el gruix de l’èpica requeia en el periple espacial de Cooper (Matthew McConaughey) i no tant en el seu retorn a la Terra, a Constelación resideix inversament en el retrobament de Jo amb la seua família i l’alterada realitat a la qual s’enfronta. Malgrat el títol, la intensitat del guió no està localitzada en cap constel·lació, sinó en el més profund de la psique humana i la faula implícita de jugar a ser Déu. Lamentablement, molts espectadors no passaran del segon o tercer capítol, decebuts per una enrevessada trama que tarda massa a arrancar.