Els nostres millors anys

Algunes vegades l’il·lustre periodista lleidatà Lluís Foix ha comparat La Vanguardia, pel seu estil temperat, amb aquestes barcasses de càrrega que circulen pels cabalosos rius europeus, allunyades sempre de les vores en el seu navegar tranquil.El diari SEGRE va prendre el nom d’un riu que és de muntanya i aigües braves al seu començament, i com ell va tenir un primer trajecte ple de revolts i vaivens, en propietat i directors, fins a assentar-se, augmentar de cabal i convertir-se en una referència serena per a l’opinió pública de Lleida i les seues comarques. El timoner principal d’aquesta navegació ha estat Juan Cal des del seu nomenament com a director el 1987 quan només tenia 30 anys. Fill de mare catalana i pare gallec, es va incorporar a SEGRE pels tallers i va ascendir aviat a la redacció i la seua estructura de comandament.Sobre la seua admirable experiència directiva, ha escrit recentment el llibre Els millors anys. La meva vida en el periodisme. 1987-2020 (Pagès Editors), que he llegit d’una tirada per diversos motius: pel gust de llegir el que està ben escrit i per ser jo lleidatà, periodista i amic de l’autor. I, encara, perquè em semblava llegir la meua pròpia experiència.Malgrat haver treballat durant la meua vida en sis diaris, no he coincidit amb Juan Cal en cap, però és com si ho hagués fet. Cada un al seu lloc, hem viscut experiències paral·leles, com dirigir sales de redacció en les quals se sentia el teclejar de les màquines d’escriure i el repicar dels teletips, es conversava en veu alta sense la protecció de les pantalles, es fumava a l’interior com si fos una prolongació de la boira de carrer, i fèiem jornades esgotadores que de vegades encara allargàvem amb sopars de matinada en algun dels pocs bars que quedaven oberts.Com ell, he viscut la irrupció de la informàtica. Va ser el 1982 quan els primers ordinadors van arribar a La Vanguardia. Al començament, Albert Viladot i jo en compartíem un, perquè n’hi havia un per cada dos periodistes. Va ser llavors, nouvingut a la redacció del diari del carrer Pelai, quan em van oferir dirigir un diari que acabava de sortir: SEGRE. L’oferta era temptadora per a algú nascut a Ivars d’Urgell i que havia treballat al Diario de Lérida abans de fer-ho a Saragossa i Barcelona.Si hagués acceptat aquell envit, hauria treballat amb Juan Cal, però el destí tenia reservada per a ell la direcció de SEGRE i per a mi, la del Diari de Tarragona. Durant llarg temps vam ser col·legues de direcció de diaris catalans i com a tals ens trobàvem en algunes cites, com les sempre difícils entrevistes amb Jordi Pujol a Queralbs o els viatges amb Duran i Lleida a Brussel·les o Estrasburg, per no parlar dels àpats nadalencs tradicionals al Palau Sant Jordi de la Generalitat, amb Carles Sentís prenent la paraula en nom de tots.Juan Cal recorda a Els millors anys. La meva vida en el periodisme. 1987-2020 com era el seu tracte amb els alcaldes de Lleida (i aquí em porta a rememorar el meu amb els de Tarragona), com eren les comunicacions per telèfon, fax, tèlex i cintes perforades, com les escasses fotografies d’EFE nacionals i internacionals ens arribaven de Barcelona en sobres que portaven, fent de transportistes, els conductors del cotxe de línia, l’Alsina Graells en el seu cas.Nostàlgia a banda, vam haver d’adaptar-nos als nous mitjans i ens vam veure en el tràngol de lluitar per poder tenir emissores de ràdio i televisions locals. Aquí, en reunions difícils a Barcelona, vaig poder admirar encara més la ràpida intel·ligència de Juan Cal per fer front al nou i per esquivar les maniobres legals en els concursos de mèrits que de vegades es feien amb un resultat preconcebut.No vaig poder estar personalment en la presentació del llibre Els millors anys. La meva vida en el periodisme 1982-2020, encara que el nostre comú amic Josep Ramon Correal, un altre bon periodista lleidatà, em va donar compte de com va anar. Em vaig prometre llavors no només llegir el llibre, sinó també fer algun apunt després de llegir-lo. Compleixo aquest propòsit amb aquestes línies escrites sense concurs de la intel·ligència artificial, només amb la natural, les limitacions de la qual en el meu cas es van veure compensades per una vocació al periodisme que només professionals com Juan Cal poden apreciar en el que té d’il·lusió. També per a mi els anys més sacrificats van ser els millors.