La nostra BBC

La BBC, a més de ser l’acrònim de la Corporació Britànica de Ràdio i Televisió, ho és també de les peripècies anomenades “bodes, batejos i comunions”, dit amb humor també anglès, on coincidim amb parents que van d’oblit en oblit i algun desganat que, si pot, t’aclapara amb records inútils. Això d’anar de convidat a aquestes conjuntures socials se’m fa molt costa amunt i amb mal de genolls, per no entrar en altres detalls com el regal que hem de fer.. Sembla que tinguem l’obligació de redimir un cens. Acabada la cerimònia, alerta al perill que ens toqui compartir taula amb un xerraire apassionat de les malalties i operacions quirúrgiques o, pitjor encara, que t’encaixin al costat d’un perdedor vocacional, gran depredador de la paciència, que abans d’acabar el primer plat ja t’ha abocat mig cabàs de victimisme. Aquests comensals forçosos són personatges que generen incomoditat i foscor que, vulguis o no, et contagien i pretenen fer-te culpable de la teva sort amb la feina, la casa on vius, o que al teu poble no posen tantes multes per mal aparcament, qualsevol cosa. Per arrodonir-ho, com més xivarri hi hagi a la sala, més parlen. Sigui a la feina, a les associacions culturals, a la política, de fet a tot arreu, també ens cal fugir dels timbalers de males notícies, pregoners del neguit que busquen un cert prestigi amb els eslògans més corrosius. Creuen que amb la seva opinió de pedra picada ens assabenten de grans secrets apocalíptics. Fixeu-vos-hi que tots aquests carregosos dels quals estem parlant aconsegueixen la culminació dels seus anhels en un viatge de l’Imserso, d’on és difícil escapar. Suposo que és per causa dels anys, però últimament trobo més coneguts en els FC, és a dir funerals i condols, que en les BBC. Amics i companyons de la  mateixa quinta, amb el trist afegit que alguns simplement han desaparegut cap a una residència o cap a una altra. En aquestes trobades de dol, les converses tenen el mateix punt de mira social: família, salut, activitats.. el que en diuen felicitat estructural. És ben xocant que puguem estar molts anys sense veure’ns però en el moment de l’encontre surt automàticament l’acceptació. De tant en tant, em sorprenen amb la notícia que algú ha decidit viure tancat a casa seva com si fos un convent de clausura voluntari.. un amable cenobi creat per causa de la mort d’algú indispensable i estimat, gairebé sempre la parella. Els fills, la família i els amics són una bona companyia que no evita que et trobis sol quan has perdut la persona que posava color a la teva vida, i potser el millor substitutiu és acollir amb una rialla qualsevol bell record que ens hagi deixat. La memòria mai no es rendeix i sempre vol rememorar els temps feliços. Coneixem la seducció de l’enyorança com una forma de viure en harmonia, és la càlida tristor que creix suaument com un llevat, és dolça i mai no et deixa. Tal vegada l’essència de la maduresa sigui això.