Gràcies i fins sempre, Toriyama
El Príncep Beelzebub, Lladre i el xèrif Rao, en una escena. - DISNEY+
Sobren les presentacions amb un autor de la talla d’Akira Toriyama, mort el passat d’1 de març als 68 anys d’edat a causa d’un hematoma subdural agut. Tota una generació –en la qual m’incloc– va créixer amb títols com Dr. Slump (1981) i Dragon Ball (1986), el record i èxit internacional de les quals encara ressonen en els nostres dies. Menys popular i influent –almenys per al públic general– va ser el seu manga Sand Land, publicat a la revista Shonen Jump entre l’edició 23 i l’edició 36/37 de l’any 2000, l’edició integral de la qual va aterrar a Espanya el novembre del 2001.
L’adaptació serialitzada, estrenada el passat 20 de març, es compon de sis episodis –que serveixen com a versió reeditada de l’adaptació del film homònim llançat el 2023– i un capítol final original. Amb una trama ambientada a cavall de Mad Max (1980), el videojoc Fallout (1997) i la mateixa Dragon Ball, ens trobem en un món desèrtic assolat per la guerra i els desastres naturals en el qual la humanitat conviu amb dimonis i l’aigua és el bé més preuat.La història arranca amb Rao, un xèrif humà fart de l’augment de preus per part del seu cobdiciós rei i que decideix emprendre la recerca d’un brollador llegendari, l’existència del qual podria mitigar tant l’escassetat com el creixent conflicte amb els dimonis. A la seua odissea se sumen el Príncep Beelzebub i el seu ajudant, Lladre, amb qui conforma el trio protagonista i la química dels quals destaca com a principal motor del xou.Al més pur estil de la primera temporada de Dragon Ball, la comèdia i l’acció es conjuguen perfectament per oferir una visió del treball en equip des de la imaginativa –i evident– firma de Toriyama, plasmada en una perillosa aventura de fantasia i ciència-ficció atapeïda de criatures de tota índole –ciborgs, homes insecte, tancs d’alta tecnologia, monstres carnívors i fins i tot àngels. D’altra banda, cada capítol brilla amb tal llum pròpia que cap se sent com a mera part d’un tot. Poc més cal afegir tret de recomanar-la encaridament, tant per als nostàlgics del petit Son Goku com per a les noves generacions otakus. Només queda preguntar-nos per què s’ha retardat tant la producció d’aquesta adaptació, però almenys ha arribat a temps com a tribut de comiat. Des d’aquí, gràcies per haver acompanyat la infància de tants i fins sempre, mestre.
