Museu Morera, el ‘museu del poble’

A Lleida ciutat, quan una iniciativa o un projecte s’ha allargat més del compte en fer-se realitat, en diem que “ha durat més que les obres de la Seu (Vella)” perquè els treballs de construcció de l’antiga Catedral es van perllongar fins al punt que hom creia que no s’acabarien mai. Amb el Museu Morera ha passat una història semblant perquè la decisió de fer-se el museu es va acordar el 1914; ara, 110 anys més tard, s’ha fet realitat una seu definitiva. Un segle esperant la que hauríem d’anomenar la Pinacoteca de Lleida, d’una banda, perquè el seu llegat artístic és de primera magnitud (amb el fons inicial donat pel pintor Jaume Morera, que es va afegir al de la Diputació de Lleida) i, de l’altra, perquè, si té un avantatge trigar més de cent anys a assolir un equipament museístic estable, això ha servit per enriquir i incrementar el fons que des d’ara es podrà visitar, amb obres d’artistes nostres tan notables com Leandre Cristòfol, Enric Crous-Vidal, el Grup Cogul.. i molts d’altres, que permeten fer un recorregut sobre la història artística del segle XX, un segle d’art en perenne transformació, un segle immers en una revolució contínua. Cent anys donen per a moltes històries, però permeteu-me que n’esmenti una de molt especial. Durant la Guerra Civil, el Morera va passar a anomenar-se el Museu del Poble, i en el seu espai provisional –llavors a l’antic Hospital de Santa Maria, actual Institut d’Estudis Ilerdencs– es concentraven les expropiacions i confiscacions d’art que feien les autoritats republicanes per protegir el patrimoni. Llavors, el Morera era més que un museu, era la salvaguarda de tot l’art lleidatà de la República davant la pressió i la proximitat de l’Exèrcit franquista. Però lluny de llepar-nos les ferides per aquesta dilació en la consecució final d’una seu estable, cal agrair a totes les persones que han contribuït a impulsar el Museu fa més d’un segle i a totes les altres que han mantingut encesa la flama d’una família d’obres d’art, que ha hagut de canviar de domicili temporalment fins a arribar a la seva llar definitiva. Hem fet pas important, és cert, però ara comença una nova època, la de consolidar aquest nou museu i projectar-lo a la ciutat i al món. I, per fer-ho, és imprescindible un lideratge basat en la governança compartida, amb la creació d’un Consorci del Museu Morera, on, amb la Paeria al capdavant, s’impliquin totes les administracions –Diputació, Generalitat, Govern estatal– com a garants per a la consecució de l’excel·lència museística. Hem esperat molts anys per arribar fins aquí, però això només és el principi, cal seguir remant, cal no deixar mai de remar. Les hemeroteques recorden que aquest Museu d’Art de Lleida –denominació inicial, abans de la significativa aportació del pintor Jaume Morera al projecte, que va comportar que adoptés el seu nom–, va ser impulsat per la Paeria i per la Diputació amb el ferm propòsit que fos “una institució popular que influenciés notablement en la conducta del nostre poble”. Un museu per estendre la cultura, una cultura per fer-nos millors. Aquest era l’objectiu l’any 1914 i aquesta ha de continuar sent la fita aquest 2024.Per això, lleidatanes i lleidatans, us convido a visitar-lo, perquè gaudiu de la seva espectacular col·lecció i perquè descobriu una joia, probablement, la més ben amagada de Lleida. Ara, que ja ha pogut sortir del seu amagatall, lluirà amb la màxima intensitat. Museu Morera, sigueu benvingut!