Un referèndum legalment impossible

Fa uns dies l’Institut d’Estudis de l’Autogovern (presidit per l’exsecretari general d’ERC Joan Ridao) li va entregar al president de la Generalitat un informe jurídic sobre les suposades vies legals per fer un referèndum d’independència. Tres són els aspectes més destacables d’un document que aborda una temàtica de sobres coneguda.El primer és que si el president va encarregar l’esmentat informe per trobar vies que permetin ara fer un referèndum d’autodeterminació legal, implica admetre que el 9-N i l’1-O van ser il·legals perquè es van realitzar al marge de l’ordenament jurídic vigent. I per tant, també acceptar que els qui van utilitzar diner públic per dur-los a terme van malversar els cabals de tots els ciutadans.El segon és que les propostes jurídiques de l’informe es realitzen tenint en compte documents o realitats polítiques i experiències estrangeres no equiparables a la nostra. Segons el mateix text, per determinar l’encaix legal del referèndum a Espanya s’han tingut en compte quatre elements. Un, l’informe polític que ha realitzat un òrgan creat pel mateix Govern autonòmic (el Consell Acadèmic per a l’Acord de Claredat). Dos, l’experiència del Regne Unit, que sorgeix d’un tractat d’unió entre Escòcia i Anglaterra el 1707, no té constitució escrita i la sobirania resideix en el Parlament britànic. Tres, l’experiència canadenca, on les províncies tenen competència per realitzar referèndums i, per tant, el Govern federal no pot oposar-se que se celebrin. I quatre, les peticions i accions més destacables que han realitzat els partidaris de la independència davant l’Estat. Com pot fàcilment apreciar-se, i encara que tot l’anterior ocupa 27 de les 37 pàgines de l’esmentat document, són postulats que de res no serveixen per treure conclusions jurídiques sobre la problemàtica que es pretén solucionar.I el tercer és que les últimes deu pàgines de l’informe es basen a afirmar que no hi ha cap precepte a la Constitució espanyola que s’oposi de manera expressa a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació i, per tant, que amb voluntat política del Govern i voluntat interpretativa del Tribunal Constitucional podrien trobar-se fórmules per realitzar-lo a Catalunya. El problema és que l’anterior no és cert, ja que l’Art. 2 de la nostra Carta Magna estableix la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”, un principi d’integritat territorial que impedeix l’existència de qualsevol Llei o actuació governamental contrària a l’esmentat postulat. Així doncs, és indiferent si es transfereixen les competències executives a la Generalitat a través de l’Art. 150.2, si es convoca el referèndum pel Govern central utilitzant l’Art. 92 o si es reforma la Llei Orgànica. El contingut de la Constitució espanyola pot canviar-se totalment a través dels mecanismes democràtics de reforma que s’hi incorporen (Art. 167 i 168), però mentre no es modifiqui l’Art. 2 cap govern (ni estatal ni autonòmic) pot autoritzar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació (encara que sigui consultiu) perquè seria preguntar sobre una cosa que està expressament prohibida a la Constitució com és la possible dissolució de la nació espanyola.En definitiva, l’informe utilitza les experiències internacionals de forma molt restringida (només el Canadà i el Regne Unit, i no diu res sobre Kosovo, Eslovènia o Texas). Les que utilitza ho fa de manera esbiaixada (s’oblida, per exemple, que en l’últim referèndum canadenc els territoris del Quebec on el vot contrari a la independència va ser majoritari podien decidir continuar pertanyent al Canadà). I directament no diu veritat a l’afirmar que no hi ha cap precepte a la Constitució espanyola que s’oposi de manera expressa a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. En suma, les idees és necessari defensar-les amb veracitat i rigor perquè si no acaben sent part d’un realisme màgic que en política sempre porta els pobles pels senders de la quimera cap al desastre.