Un clan de pomes podrides

L’adaptació serialitzada de la novel·la homònima de Liane Moriarty decep al desaprofitar el potencial plantejat per la intriga inicial. La trama gira entorn de Joy (Annete Bening) i Stan Delaney (Sam Neill), dos excampions de tenis que dirigeixen la seua pròpia acadèmia d’entrenament i que tenen una aparent vida idíl·lica al costat dels seus quatre fills Troy (Jake Lacy), Amy (Alison Brie), Logan (Conor Merrigan-Turner) i Brooke (Essie Randles). Tanmateix, la pau dels Delaney es veu dinamitada arran de la misteriosa desaparició de Joy durant un dels seus passejos amb bicicleta. A mesura que la investigació policial avança i els secrets del clan van sortint a la llum, també es dilaten les sospites entre tots els membres. Deixant en l’aire què li va ocórrer concretament a Joy, el guió transita entre el passat i el present per presentar la cinquena en discòrdia de la història: una jove anomenada Savannah (Georgia Flood) que va ser acollida en el si de la família –malgrat les reticències dels quatre germans– després d’aparèixer ferida a la porta de casa seua. La fórmula de mantenir el suspens dedicant cada capítol a un personatge –i als respectius traumes i ressentiments– s’esgota amb extrema rapidesa. No ens trobem davant d’un drama familiar complex, sinó més aviat al contrari. Els conflictes interns que es van destapant mitjançant converses –en ocasions, una mica forçades– se senten més com a artificis per prolongar la cinta que no per servir a l’espectador com a peces del puzle a resoldre. Fins i tot els detectius del cas, Elena Camacho (Jeanine Serralles) i Ethan Remy (Dylan Thuraisingham), s’arriben a sentir incapaços d’avançar en la investigació des del segon episodi davant de l’absolut desconeixement de Joy per part dels seus propis fills. I vet aquí el principal problema del xou: ningú coneix realment Joy. El seu personatge –com la resta del repartiment– es limita a reproduir el clàssic arquetip de madre poc valorada, sense més elaboració que aquesta. Mentre que l’obra de Moriarty se centra en el sensacionalisme dels mitjans i les xarxes socials davant d’un cas de tal magnitud, aquí la showrunner Melanie Marnich (Assassinat al final del món, The Affair) es limita a furgar en un drama familiar tan ridícul com insubstancial. En conjunt, interpretacions incloses, tot és tan caricaturesc des de l’inici que fins i tot resulta complicat prendre-s’ho seriosament.