És l’empatia el nou imperatiu?

En l’àmbit empresarial de les organitzacions, el tipus de lideratge empresarial és un tema que s’ha erigit com l’epicentre d’intensos debats i anàlisi, així com l’empatia. És aquest atribut tan humà el nou requisit imprescindible per liderar amb èxit en l’era moderna? O, al contrari, és la fermesa i determinació tradicional la que continua marcant el camí cap a l’èxit?Als racons més profunds de les sales de juntes i als bulliciosos passadissos de les oficines, el tema és en boca de tothom. Mentre alguns defensen ardentment l’empatia com la clau per forjar equips compromesos i productius, d’altres mantenen fermament que l’autoritat i la claredat són els pilars infrangibles del lideratge efectiu. Per als apassionats partidaris de l’empatia, l’argument és clar i contundent: la capacitat de comprendre i connectar emocionalment amb els membres de l’equip no només promou un ambient de treball més positiu i col·laboratiu, sinó que també impulsa la innovació i el rendiment.“Un líder empàtic és un líder efectiu”, proclamen amb fervor, citant estudis que donen suport a la idea que els líders empàtics aconsegueixen millors resultats i gaudeixen de més lleialtat de part dels seus col·laboradors. Tanmateix, els defensors de la fermesa i l’autoritat no es queden enrere. Per a ells, l’empatia pot ser interpretada com a debilitat i falta de lideratge. Argumenten que en un entorn empresarial competitiu i desafiador, els líders necessiten prendre decisions difícils i mantenir la disciplina, fins i tot si això significa sacrificar certa empatia en el procés. “No es tracta de ser amigable, es tracta de ser respectat”, afirmen amb convicció, prenent com a exemples líders icònics que no es caracteritzen precisament per la seua empatia, però que han deixat una marca indeleble en la història empresarial.El debat s’intensifica encara més quan es tracta de qüestions de gènere. Alguns argumenten que les expectatives d’empatia són més altes per a les dones líders, que sovint són jutjades amb una lupa més crítica quan mostren qualsevol signe de fermesa. D’altres afirmen que els homes també s’enfronten a pressions similars, especialment en una època en què es valora cada vegada més el lideratge col·laboratiu i la intel·ligència emocional.Enmig de tot aquest remolí d’opinions contràries, sorgeix una pregunta inevitable: és possible trobar un equilibri entre l’empatia i la fermesa? O estem condemnats a continuar debatent sobre quin és l’enfocament correcte per al lideratge modern? Potser la resposta rau a reconèixer que no existeix un enfocament únic i universalment vàlid. Cada situació, cada equip i cada líder són diferents, i el que funciona en un context pot no ser adequat en un altre.En última instància, el veritable desafiament del lideratge rau en la capacitat d’adaptar-se i evolucionar. Potser, en lloc d’elegir un costat en aquest debat, ens hauríem d’enfocar a conrear una gamma diversa d’habilitats i enfocaments, aprofitant el millor d’ambdós mons segons les necessitats i circumstàncies de cada moment.Sigui quina sigui la resposta final a aquest gran debat del lideratge, una cosa és segura: l’empatia ha arribat per quedar-se en el centre de la conversa. I mentre continuem explorant les seues implicacions i aplicacions al món empresarial, podem estar segurs que el camí cap a un lideratge més efectiu i humà és ple de desafiaments, però també d’oportunitats emocionants per créixer i prosperar junts. Estem en el llindar d’una nova era en el lideratge, on l’empatia i la fermesa convergeixen per donar forma a un enfocament més complet i humà?