Recuperar la política, encara que faci mandra

Reconec que escric aquestes idees sense gaire inspiració. La política avui és tan necessària com decebedora. L’hem deixat sola, en males mans, i sembla que s’ha perdut o que ens l’han robat. Cal recuperar-la urgentment, encara que faci mandra. Ens hi va molt. M’entristeix veure la dretanització imperant de l’espectre polític, amb la legitimació d’un sistema caduc per part d’una suposada esquerra que va naufragar ja fa molt del socialisme o quelcom que s’hi assembli. La por com a eina de control està cada cop més ben instal·lada en el disc dur de la societat. I a mi el que em fa por és que tot continuï igual, tal com està anant! Això sí que fa por. Que guanyin els mateixos malgrat veure on ens han portat. I quan per un cop toquem poder els del bé comú, els de la veritable sobirania davant la privatització de drets, llavors es desplega tota la maquinària del fang. Fang de tots els colors i ostracisme o indiferència...Sí, els partits grans, que no pas grans partits, actuen així: amb una mà diuen que governen i amb l’altra fan tàctica de partit i contra els adversaris. Trist i decebedor. Quan no paren la mà, és clar. De casos, en sabem tots uns quants de sonats. I el que mai se sabrà. Per tant, no tots són iguals! I si algú vol votar els venedors de fum de colors, la dreta rància, o la dreta centre i roja, que ho faci, només faltaria. Però, sisplau, que no es justifiqui dient que tots són iguals. No, no tots són –ni tots som– iguals. Per a mi, com a votant corrent, és important tenir una millor sanitat pública que pugui fer front a pandèmies silenciades com la de la salut mental. O una educació pública de qualitat, també als territoris rurals. O transport públic per a treballadores i treballadors, estudiants, pacients i tants d’altes, que s’han de desplaçar per un Ponent desconnectat. Per a altres pot ser més important alimentar la sanitat, l’educació i el trànsit privats, i que es foti la classe mitjana. No som tots iguals, una servidora mai no ha votat cap partit del centre cap a la dreta. I milers d’estimats conciutadans sí que ho fan. Som diferents i els “polítics” també ho són, ho som.Potser sí que la majoria de partits s’assemblen massa, i ara, sense la pulsió nacionalista com a bandera, es va notant més. Per exemple els de blau, Junts i PP (dic blau per la utilització d’aquest color en els actes de Junts, que no és fútil, per descomptat). Són com a mínim dreta conservadora i nacionalista. Deixem-ho aquí. Després hi ha els diguem-ne socialdemòcrates, que es diuen socialistes o d’esquerres i que el poder els ha dissolt la part social deixant intacte el pragmatisme de supervivència i el pinzell del maquillatge. Aquests només aconsegueixen semblar el que un dia van ser quan es veuen obligats a pactar amb algú que sigui certament socialista, d’esquerres, ecologista. Com els comuns. Ser “d’esquerres”, impugnar el sistema, defensar sobiranies reals, protegir drets enfront dels privilegis en un sistema capitalista desmarxat, dins un estat en mans d’una elit econòmica extractiva i depredadora és feixuc. I a sobre els mitjans d’(in)comunicació, que viuen de la publicitat i els algoritmes d’institucions i dels poderosos, et massacren. Resultat: millor ser més de centre (cap a la dreta), ser més pragmàtic que programàtic. I proposar “canviar-ho tot perquè tot continuï igual”.Per a mi aquest cop està clar que la meva opció és els Comuns. Encara que costi empatitzar amb la política, la necessitem! I ja vam guanyar en unes estatals, podem tornar a fer-ho si voleu els que ja ho vau fer possible. A més, la candidata val molt la pena. L’Elena, que conec molt bé, és una dona jove, molt preparada, que ja ha demostrat que té taules a la Paeria, malgrat que la banda amb la qual tocava anava descompassada expressament per fer-nos ensopegar.La combinació d’utopia i utilitat hauria d’instal·lar-se en la política. Lleida no hauria de quedar orfe un cop més de l’opció valenta. Potser només cal tenir por que segueixi tot igual!