L’1 de Maig només per a alguns

La jornada de l’1 de Maig, Dia Internacional del Treball, ens convida a reflexionar sobre una reivindicació inajornable que sovint queda en un darrer pla en aquesta diada, com és l’elevat índex d’atur de les persones amb discapacitat. És innegable que les polítiques socials destinades a la inclusió laboral d’aquest col·lectiu han avançat els darrers anys, amb normatives com el Reial Decret Legislatiu 1/2013, de 29 de novembre, que estableix quotes d’inclusió per a les empreses de més de 50 treballadors. No obstant això, cal fer una crida a la reflexió sobre com aquestes normatives s’estan implementant en la pràctica i sobre el paper que tenen els agents socials implicats, especialment els sindicats.Durant l’1 de Maig, ni Javier Pacheco ni Camil Ros, secretaris generals de CCOO i d’UGT a Catalunya, van fer menció de l’elevadíssim índex d’atur del col·lectiu de les persones amb discapacitat en les declaracions públiques fetes als mitjans de comunicació. Mentre es dedicaven a demanar reduccions de jornada a 37,5 h setmanals o l’augment del salari mínim a 1.400 €/mes, semblava que la desocupació del nostre col·lectiu passava desapercebuda, i no van fer cap crida a l’acció per abordar aquesta qüestió urgent i inajornable.És veritat que els dos sindicats majoritaris juguen un paper fonamental en la defensa dels drets dels treballadors i en la negociació col·lectiva. Però també és cert que, sovint, mostren una certa condescendència amb les administracions públiques a l’hora de visibilitzar els col·lectius més desafavorits de la societat. Entenc que aquesta actitud està motivada per l’obediència submisa que tenen amb les administracions públiques per continuar rebent subvencions per al seu funcionament. Això, sens dubte, influeix de manera directa en la seva voluntat per fer una crítica constructiva i exigir un compliment més estricte de les normatives en matèria d’inclusió laboral de les persones amb discapacitat.Cada cop és més necessari reflexionar sobre el paper dels comitès d’empresa en aquest context. Tant el Reial Decret Legislatiu 2/2015, de 23 d’octubre com el Reial Decret Legislatiu 1/2013, de 29 de novembre, estableixen que les empreses de més de 50 treballadors han de tenir un comitè d’empresa per dialogar i negociar amb l’empresa i que aquestes mateixes empreses han de tenir un 2% de treballadors amb discapacitat a la plantilla. Per tant, és prou evident la manca de voluntat dels sindicats per incidir en aquests comitès d’empresa, on ja tenen representació, per vetllar pel compliment del 2%. Aquesta anomalia és fruit exclusivament d’una submissió voluntària dels sindicats als designis dels consells d’administració de les seves empreses a canvi d’un plat de llenties.És hora que els sindicats assumeixin la seva responsabilitat i un compromís decidit amb les persones amb discapacitat i prenguin un paper més actiu en la defensa dels drets laborals d’aquest col·lectiu. Això implica no només exigir el compliment de les quotes d’inclusió establertes per llei, sinó també impulsar polítiques i programes que facilitin l’accés al mercat laboral i que promoguin la seva integració efectiva en les empreses. Cal reconduir la nul·la voluntat dels sindicats per incidir en aquests comitès d’empresa, i establir estratègies conjuntes amb entitats especialitzades del tercer sector perquè les empreses compleixin la llei. És hora d’actuar i deixar-se de mirar el propi melic.