Però, de quin poble parleu?

Per festivar el Dia Internacional per l’Alliberament LGBTI+, avui, 28 de juny, el Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya ha posat en marxa la campanya #OrgulldePoble. Al vídeo que s’ha difós –que es pot trobar al canal de YouTube del mateix departament–, diversos joves, parelles, homes i dones homosexuals, així com algun que altre individu raret es passegen, es besen –tot i que, a la imatge que tanca l’espot, el petó entre dos nois es difumina– o bé comparteixen taula amb els habitants de pobles i viles d’una Catalunya rural, moderna i “alliberada”. Res més lluny de la realitat. Hi ha pobles, o, més ben dit, deixant-nos d’idealitzacions i simplificacions de la rusticitat, hi ha un “poble” tan real com ho és Macondo, de García Márquez, o Riella, de Viladot, que, malgrat haver-se adaptat als mercats globals, rebutja tot allò que culturalment és diferent. De fet, fa poc –i no és la primera vegada–, vaig poder sentir com una dona deia que els forasters porten malalties… No debades, l’alcalde accidental de Ribera d’Ondara i regidor per Aliança Catalana, Albert Puig, ha titllat el col·lectiu LGTBI+ de càncer majúscul i d’indesitjable, en un tuit escrit –amb un català maldestre, per cert– arran de l’esmentat vídeo. Unes actituds que reflecteixen la por al canvi i que tenen les seves arrels en l’adoctrinament catòlic. Devia córrer la primavera del 2012, quan una de les parròquies de l’altiplà segarrenc esperava la visita del seu bisbe. Pocs dies abans, un jove músic acabat d’arribar al poble rebia la trucada del rector de torn, desdient-se de l’encàrrec que li havia fet de conduir la missa de benvinguda, servint-se d’una arpa i de la seva veu, un instrument poderós com pocs, greu i harmoniós. Anteriorment, el capellà l’havia sentit entonar alguns salms durant la celebració de la Primera Comunió de la neta d’una veïna, la qual també l’havia convidat a participar arran d’escoltar-lo de casa estant, quan ell feia ús de l’església per practicar, vespre sí, vespre també. Al cantant, aquella comunicació va caure-li com un gerro d’aigua freda, ja que la negativa duia implícita una homofòbia latent, cosa que, creient i compromès, el va portar a plantejar-se la pròpia condició sexual i el fet de viure amb un home en el si d’una comunitat que, en el fons, el menyspreava. Servint-se de la paraula de Déu, el poble i els seus representants s’havien manifestat.La narració d’aquell fet podria passar per ser una mera anècdota, però, tanmateix, faríem bé de no mentir-nos, ni a l’hora de guarnir vanament els espais rurals, ni a l’hora de pensar que la resistència al canvi és quelcom aliè a la societat en general. I és que, com plasmava el cineasta Jacinto Esteva, a Lejos de los árboles, a les acaballes del franquisme, una falsedat i l’altra coexisteixen, s’entrecreuen i s’alimenten, la d’una visió lúdica i festiva desarrelada i la d’un món rural tradicional i mesquí, pobre per mal governat, com deia Gil de Biedma. Així doncs, voldria recuperar dos aspectes que vaig obviar a l’article que vaig escriure i que va sortir publicat en aquest diari el passat diumenge, dia 23, “El retorn il·lustrat femení, una qüestió d’amor”. En primer lloc, les dificultats de molts joves locals per quedar-se i l’impacte que, avui en dia, té l’emigració juvenil en els creixements negatius de la població rural. I, en segon lloc, la implicació d’algunes mestresses en la preservació de les estructures patriarcals i de tot el que en deriva. “Igual de diferents”, resa el lema de l’acció institucional a què em referia a l’inici, ara bé, deixem-nos de diferències i posem el focus en allò que es manté, en allò que és igual: l’ús que, amb la complicitat de qualssevulla que siguin les institucions, es fa de la diferència. Perquè l’homofòbia, l’efebifòbia, així com la misogínia van encadenades a l’expressió d’uns homes i d’unes dones aferrats a la por i a “les paraules d’altres homes” –pluralitzant el títol del llibre de l’antropòleg Manuel Delgado–, ja siguin religiosos o seglars… Per contra, ara fa tres anys, les Assemblees Juvenils de Ponent emprengueren una campanya, també anomenada #OrgullDePoble, per assenyalar les problemàtiques que afecten el món rural arran del capitalisme i no, exactament, per seguir ocultant-les.