L’impulsor de l’Associació de Practicants de Lleida

A les acaballes del segle XIX pren força la necessitat que els practicants mèdics o cirurgians menors –com se’ls anomenava– s’organitzessin en col·legis professionals. D’aquesta manera es revaloritzaria la seva tasca sanitària i s’evitaria l’intrusisme. En aquells anys, el col·lectiu de practicants de Saragossa seria un dels més actius. A Barcelona també es van impulsar moviments de característiques similars amb un clar predicament cap a l’associacionisme, però finalment la pugna principal per erigir-se en referent per liderar els practicants cap a una desitjada unificació va ser cosa de dos: el col·lectiu saragossà i el madrileny. Ambdós volien convertir Saragossa o Madrid en la seu de l’Associació General de Practicants d’Espanya. Al final, Madrid va decantar la disputa, però, paral·lelament, mentre no es prenia una decisió en ferm, ambdues candidatures van moure cel i terra per intentar fer valer la seva proposta, obrint delegacions en diferents províncies espanyoles. La proximitat de la de Lleida amb la de Saragossa fou clau per tal que la plaça lleidatana fos una de les més cobejades per als interessos de la capital aragonesa. A finals del segle XIX no es podia estudiar la carrera de practicant a Lleida i molts optaven per anar a la Universitat de Saragossa, que era la més propera. Precisament, en aquell període en què es buscava la manera de muntar el Col·legi de Practicants de la província de Lleida, un total de vuit practicants lleidatans es van treure el títol. Un d’ells, Julián Brieva, hauria estat designat des del col·lectiu de practicants saragossans perquè convencés els seus correligionaris lleidatans d’associar-se en aquesta delegació aragonesa.Julián Brieva Romeo va nàixer al Campell (Osca) el 1858 i es va treure el títol de practicant a la Universitat de Saragossa el 22 de setembre de 1882. Casat amb Rosalia Clavell Farran, natural d’Almacelles, va ser en aquest poble segrianenc on va exercir la seva tasca laboral i des d’on va treballar per difondre els avantatges que suposava que els practicants lleidatans treballessin aixoplugats sota un col·legi professional. Va tenir set fills i moriria un 12 d’abril del 1923 arran d’una pulmonia. Julián Brieva va ser el primer d’una nissaga dedicada en cos i ànima a la sanitat, ja que el seu fill Josep va ser també practicant –i ensems, vicepresident de la junta directiva col·legial lleidatana, que el gener del 1933 va impulsar la publicació d’El Auxiliar Médico Leridano– i el seu net, infermer.Brieva va deixar empremta entre el col·lectiu. Publicà nombrosos articles, alguns recollits a la revista Medicina y cirugía auxiliar (1960). En aquests s’observa una intensa polèmica entre practicants lleidatans i oscencs, en què suposem que Julián Brieva, que es debatria entre ambdós col·lectius –nascut al Campell però radicat i exercint a Almacelles–, seria una peça cabdal per  rebaixar el to de la crisi i convidar-los a centrar-se per millorar la seva posició professional, en lloc de queixar-se de ser els serfs dels omnipotents metges. També se’ns diu que Brieva va ser nomenat delegat a Lleida de l’Associació General de Practicants, tot i que aquesta dada no s’ha pogut corroborar. Dissortadament, seria bo poder seguir investigant el seu llegat i dotar la figura de Julián Brieva de la rellevància que segurament devia tenir entre els practicants i el món sanitari assistencial de proximitat de les terres de Lleida i del nostre país.