Nous aspirants: la passió turca [i 3]

El Consell Europeu reunit el juny del 2018 va arribar a unes conclusions que indicaven que “les negociacions d’adhesió de Turquia havien arribat efectivament a un punt mort i que no es podia considerar l’obertura o tancament de cap altre capítol”. Aquestes conclusions foren ratificades en una altra reunió del mateix Consell el desembre del 2022

D’altra banda, el Parlament Europeu ja havia sol·licitat abans, en una resolució aprovada el 6 de juliol del 2017, suspendre formalment les negociacions d’adhesió de Turquia, si la reforma constitucional que s’havia aprovat en aquest país l’abril del mateix any no era modificada. Una reforma constitucional que implantava un règim presidencialista que no respectava, segons la reputada Comissió de Venècia, els principis fonamentals de la separació de poders.El full de ruta estipulat per a l’adhesió de Turquia ha perdut vigència, i malgrat que els intercanvis de tot tipus són constants, l’adhesió està en una zona d’incerteses i de gran volatilitat, sense que es pugui preveure cap acostament entre les parts.L’any 1963 Turquia va signar l’Acord d’associació amb la Comunitat Econòmica Europea (CEE), perquè en aquells temps encaixava amb l’ideal modernitzador i occidentalista que havia volgut impulsar Kamal Ataturk, fundador de la República turca. Al seu torn, per a la CEE Turquia era un actiu estratègic i de seguretat, de qui no es qüestionava les seves credencials europees i europeistes.El 1996, malgrat les reticències del Parlament Europeu pels dèficits democràtics de Turquia, es va signar la unió duanera, tal com estava prevista a l’Acord d’associació. Però, superada la guerra freda, molts europarlamentaris i dirigents dels governs de la Unió van començar a qüestionar la identitat europea de Turquia. Tot i això, el 1999 el Consell Europeu va confirmar la candidatura a l’adhesió de Turquia, i es van iniciar les negociacions el 2005. Però, tenint present que aquest estat no reconeix la República de Xipre, que forma part de la Unió Europea des del 2004, es van bloquejar immediatament vuit capítols del procés de negociació. El gir de Turquia cap a una retòrica antioccidental, la seva voluntat de reivindicar un rol més autònom en política exterior, el gir autoritari experimentat des del 2013 i l’intent de cop d’estat contra Erdogan el 2016, han allunyat Turquia dels seus socis europeus, i ha fet que s’apropés més a Rússia i a la Xina.La bretxa política entre Turquia i la Unió no ha parat d’engrandir-se, i l’acord d’adhesió ha quedat aparcat, i les relacions es basen en com abordar la qüestió migratòria, en les relacions econòmiques i comercials, i en temes relacionats amb l’energia i la seguretat (bàsicament en el marc de l’OTAN).Tot fa pensar que ens encaminem cap a una relació de cooperació fràgil, incòmoda i conflictiva, perquè les dues parts estan cada cop més allunyades.Però també cal esmentar que alguna cosa es mou. La Comissió Europea va elaborar el 2021 una Comunicació conjunta per al Consell Europeu, que concretava els objectius d’una agenda positiva amb Turquia “gradual, proporcional i reversible”. En aquesta Comunicació, ratificada el novembre del 2023, s’assenyala que les negociacions d’adhesió continuen congelades i s’indiquen algunes possibles vies de convergència institucional o de cooperació. Res no es pot descartar, fins i tot una ruptura total de les negociacions, perquè tant a la Unió com a Turquia van guanyant força els sentiments identitaris, però veurem si un cert pragmatisme permetrà salvar els pocs lligams existents fins ara. Sigui com sigui, la possible entrada de Turquia a la Unió aixeca passions entre les opinions públiques del continent, majoritàriament en contra.De tota manera, la qüestió turca no és un tema menor, tant des del punt de vista identitari com econòmic, demogràfic i social. Turquia té una població de quasi 85 milions de persones, Amb un grau de preparació per ingressar a la Unió mitjà (63); amb un alt percentatge de dependència energètica (71%); que només gasta el 4,6% del PIB en sanitat i un també molt baix 3,5% en educació; amb un PIB per càpita de 8.190 euros (la quarta part de la mitjana dels actuals membres de la Unió); que ocupa un desastrós 149 lloc en el rànquing de la llibertat de premsa però que, per contra, presenta un 8% en el baròmetre de corrupció.Per tots aquests factors, cal moderar la passió turca i cal valorar molt bé els arguments a favor i en contra de la seva adhesió. Es tracta d’una decisió crucial, que marcarà probablement per molts anys el futur del nostre continent.